BarcelonaRamon Solsona (Barcelona, 1950) a vegades escolta música quan escriu, però sempre és jazz o clàssica, sense lletra, perquè no el desconcentri. La música és un dels fils conductors de la seva última novel·la, Disset pianos (Proa), ja sigui en forma de pianos que cal vendre, en forma de poemes o en frases extretes de cançons del Boss. L’altre tema troncal és polític i se’ns endú a Romania. Després de l’engranatge coral d’ Allò que va passar a Cardós (2016), l’autor ha construït una novel·la que segueix una única protagonista al llarg dels mesos, la Mei, una dona a la cinquantena llarga que perd el company. L’escriptura del llibre va coincidir en part amb el post 1-O i hi treu el cap en forma de bufanda groga.

Aquesta és una història basada en fets reals.

La primera part està basada en un cas que conec per terceres persones: a una dona se li mor de cop i volta el company, que era restaurador i afinador de pianos, i ella se sent amb el deure moral de no malvendre els pianos. Però no en té ni idea. Quan viu aquest moment de desconcert també li fallen les amigues, a la feina no acaba de trobar aquell acompanyament, però pel camí la vida la va encarrilant amb persones molt diverses que li fan costat i formen una petita família.

I la segona part de la novel·la té un context històric també real: la Romania de Ceausescu.

El perfil del difunt me l’he inventat tot, i li he buscat arrels romaneses. Un novel·lista fa els personatges de disseny, segons el que convé a la història. I com que jo tinc contactes a Romania, volia connectar el personatge amb un país que va viure una dictadura duríssima, que va durar fins al 1989 -molts lectors de la novel·la han estat contemporanis d’una dictadura europea devastadora, per la misèria i el control que es vivia- i que es va tancar en fals. La revolució va ser de pega i mastega, i en realitat no hi ha hagut una sacsejada democràtica. El país no ha tancat les ferides.

Parlem del dia que s’emporten els presos polítics a Madrid, quan hi ha víctimes de la Transició que volen portar a judici l’exministre Martín Villa... és fàcil fer paral·lelismes.

No són explícits però està clar: si parlem de dictadures mal tancades, amnistiades, no podem defugir que vivim dins d'una. I això té conseqüències i acaba afectant les persones. Què es fa amb el passat: es perdona? S’oblida? Es tapa? Es dissimula? S’escamoteja? Jo no vaig voler que tot fos d’un sol color sinó que hi hagués llums i ombres, grisos.

El llibre està dedicat “a totes les víctimes de la repressió exercida per l’estat espanyol” i cita els presoners, els exiliats, els ferits, els encausats, els dos-cents càrrecs destituïts, els professors denunciats, els activistes perseguits... ¿Tenia en ment la novel·la abans de l’1-O? Perquè hi ha una referència als presos i als llaços grocs...

La referència és mínima. La dedicatòria respon a un fet que hem viscut: l’últim trimestre del 2017 va ser d’un traumatisme col·lectiu continu. La prova és que la gent no anava al teatre, a les llibreries, als restaurants, va ser una davallada dramàtica. No teníem el cap per a res més. Una reacció tan bèstia de l’estat no ens la imaginàvem. I la dedicatòria és per mostrar que no són només els presos i exiliats: la llista d’afectats per la repressió és llarga. Però la novel·la està pensada amb independència d’això.

Hi ha el perill que la política es mengi la literatura.

No és una novel·la de combat, sobre el Procés. Les novel·les ideològiques, que tenen un missatge, generalment perden força literària perquè els personatges encarnen idees i missatges i són bons o dolents. A la meva novel·la hi ha elements de reflexió política sobre les llibertats però és una novel·la amb tots els ets i uts.

La protagonista i el difunt viuen dos arcs vitals contraris.

Tot és dialèctic, a la vida. Quan la Mei pateix una sacsejada forta, tot es posa en crisi: el present, el futur immediat i a llarg termini fins i tot el passat. Ho repenses tot. En aquest recompte hi ha una cosa que l’acompanya sempre, que és la seva música. Al llarg de la vida la música et dona placidesa, t’acompanya, i en alguns moments et dona força i suport. La relació amb els gustos musicals es forja a la joventut i et queda a dins per sempre.

Hi ha certa mirada positiva: la Mei troba gent bona, en aquest viatge.

No tots, però sí que ella diu que sembla que visqui un conte. Em semblava que aquesta història havia d’anar així, no vol dir que sigui una mostra del món. Hi ha ganes de tirar endavant, per això faig que camini, perquè serveix per esbravar-se, per reflexionar i per agafar forces.

Al llibre també hi ha un joc metaliterari: al final de cada capítol hi ha la poesia d’un autor romanès, un tal Dumitru Costadinescu, que parla de política a través de pianos, de repressió i d’esperança.

Em vaig inspirar en un cas real, el poeta i músic Nicolae Coman, a qui van expropiar la torre i havia de conviure amb gent del partit que li havien entaforat a casa. Primer volia agafar poemes del Nicusor, però no m’anava gens bé, de manera que vaig llegir poesia romanesa i els vaig fer jo, amb el to àcid burleta que tenen alguns poetes, que se sobreposen fent conyeta intel·ligent. En aquests poemes el piano simbolitza la llibertat, el futur; representa la joventut, la primavera, el color.

El piano hi és omnipresent.

És l’instrument rei, és un emblema de l’alta cultura. Requereix hores, esforç, sacrifici. Els instruments són una mostra del refinament de l’esperit humà, són fruit d’una evolució lenta, de sofisticació, de sibaritisme pel so perfecte. Hi ha gent que troba en la música una expansió emocional, espiritual, que no té res a veure amb la gent que busca la perfecció mecànica del so.