BarcelonaEls pronòstics es van complir. La pluja només va esquitxar l’inici de la jornada i els autors més venuts de les últimes jornades van liderar també el rànquing d’un Sant Jordi finalment lluminós. Rafel Nadal, flamant guanyador del Ramon Llull amb El fill de l’italià, encapçala el rànquing de ficció en català seguit per Jordi Cabré, Sílvia Soler i un nouvingut a la literatura -però no a les lletres-, Gerard Quintana. En castellà, Albert Espinosa va revalidar la seva història d’amor amb el públic. Però el triomf més agredolç va ser el dels absents, com Oriol Junqueras, el més venut en no-ficció i protagonista d’un altre títol del rànquing. També feia doblet informatiu Jordi Cuixart: pel seu segon lloc en no-ficció i per la notícia de la seva paternitat. Sant Jordi, com sempre, és llegir i estimar.

Rafel Nadal

"Les llistes de vendes tenen un interès relatiu"

“Ha sigut bestial, no he parat de signar”, explica amb un punt de sorpresa Rafel Nadal. Amb El fill de l’italià, l’últim premi Ramon Llull, l’escriptor gironí ha tornat a arrasar amb els lectors. Ell treu importància al triomf en els rànquings, que ja es veia a venir a l’hora de dinar. “Les llistes de vendes tenen un interès relatiu -diu-. A mi el que m’agrada és que el llibre funcioni i es conegui, perquè això l’ajuda a entrar en més cases. Ja tinc alguns lectors fidels i el premi obre les portes a nous públics”. I afegeix: “Les novetats han de ser el reclam, però m’agrada que el públic remeni i també compri llibres de sempre. Tant de bo acabin marxant amb un clàssic”. Una de les firmes que més il·lusió li han fet és la d’una noia que regala els llibres al seu xicot italià. “Diu que li van molt bé per aprendre català, i no és l’únic”, explica. Un altre factor del seu èxit és la transversalitat. “Ha vingut un grup d’estudiants d’institut. Alguns volien el llibre per als pares, però d’altres per a ells. Això em fa molt content”.

Sílvia Soler

"Fa il·lusió retrobar-te amb el lector fidel"

Abans de saber que El fibló seria al podi en ficció en català, Sílvia Soler ja gaudia amb les cues de lectors que convocava. “No paro de firmar, estic encantada!”, confessa. En les dedicatòries, una referència a una cita de Natalia Ginzburg. “Ella diu que som les cases on hem viscut, però també els llibres que hem llegit”. Soler gaudeix especialment del contacte amb els “lectors de llarg recorregut”: “M’agraeixen que la novel·la estigui en la línia de les anteriors, però jo espero que sigui una mica millor. La veritat és que fa il·lusió retrobar-te amb el lector fidel. Quan fa molts anys que treballes, hi ha poques coses que agraeixis tant”. Un d’aquests lectors fidels que no hi faltaven mai és un mallorquí que cada any li regalava una aquarel·la. Enguany, però, no hi haurà regal, perquè fa un temps Soler va viatjar a Palma i el lector va aprofitar-ho per portar-li l’aquarel·la.

Gerard Quintana

"Això és un equilibri entre caos i ordre"

A la Fnac la feien grossa a les cinc de la tarda: la parada era un formiguer, amb autors com Almudena Grandes, Fernando Aramburu, Virginie Despentes, Rafel Nadal i Rozalén. També hi ha Gerard Quintana, que signa la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra. Mentre que al matí afirmava que del que tenia més ganes era “del contacte amb la gent” perquè la feina d’escriure, a diferència de la música, és “molt solitària”, a la tarda deia que la jornada anava a un ritme “immillorable”, en “l’equilibri precari entre el caos i l’ordre que és Sant Jordi”: “No hi ha res més bonic que el fet que algú vingui i et digui que ha passat alguns dels dies més meravellosos de la seva vida amb tu a través del teu llibre; és preciós que hagis canviat almenys una setmana de la seva vida”, explicava Gerard Quintana.

Jordi i Jaume Cabré

"Estic entre la realitat i la ficció"

Fa anys que Jaume Cabré només signa a la parada d’Òmnium Cultural. Una cinquantena de lectors esperen que arribi, i les tres dones que encapçalen la cua miren amb recel el periodista que demana parlar amb Cabré: “Hem d’agafar un tren!”, afirmen les tres alhora. Per a la primera de la fila, Laura Rambla, una professora de literatura de Castelló, Cabré és “Nostre senyor”. “Si escrivís en castellà o en anglès ja li haurien donat el Nobel. Jo confesso és el millor que he llegit, i tot el que Cabré és en l’escriptura, ho és en persona”, subratlla aquesta fan, que va de camí a Carcassona, Cotlliure, Figueres i Girona. “Jaume Cabré no té cues d’una hora com Risto Mejide, però mira la cara de respecte i admiració dels seus lectors”, subratlla. Si no hi hagués trens per agafar ni cròniques per escriure, estaria molt bé anar de copes amb la Laura, la Rosa i la Maria Antònia. Amb unes seguidores tan fidels, Jaume Cabré s’oblida de la premsa i es concentra en les signatures. Malgrat la cua, es dedica a cada lector.

Per acabar de reblar el clau, per signar al seu costat s’hi asseu el seu nebot, Jordi Cabré, premi Sant Jordi, amb qui per primera vegada formen un duet infal·lible d’autors: “El Jaume és una persona que vaig conèixer fa un temps i que també es dedica a fer les mateixes coses... No sabia que signava avui”, bromeja Jordi Cabré mentre el seu oncle l’escolta sense deixar de signar i somriu amb complicitat. Al vespre, Jordi Cabré sabrà que ha entrat al podi: “Quan t’ho diuen no t’ho acabes de creure, i ara estic en una situació semblant a la del meu llibre, entre la realitat i la ficció”, deia.

Sergi Pàmies

"Et sents especial i privilegiat"

L’escriptor ha decidit signar només dues hores al matí i dues a la tarda el seu últim llibre, L’art de portar gavardina. Privilegis de gat vell. No és que no en gaudeixi, però és la manera de concentrar els lectors. “El dia de Sant Jordi et sents especial i privilegiat: no hi pot ser tothom, aquí”. A La Impossible fins i tot ha acabat les existències del llibre, i els lectors s’han d’espavilar per trobar-lo. Avui és fàcil. A més, part del personal va previngut: hi ha qui li portava articles de premsa retallats perquè els signés. Ell ha aprofitat la diada per observar canvis sociològics. “La selfie ha baixat, aquest any. Potser alguna persona et demana si et pot fer una foto: m’agrada aquesta educació. Aquest matí he signat uns 50 llibres i m’he fet selfies”, resumia. El primer cop que va signar va ser el 1987 amb T’hauria de caure la cara de vergonya. “Dec haver fet uns set o vuit Sant Jordis i sempre és una bona experiència”.

Ernesto Ekaizer

"La relació amb els lectors catalans canvia el 2016"

“Ves amb compte amb els espanyolistes!”, li diu una lectora a Ernesto Ekaizer a la parada de l’ARA, on firma exemplars d’ El libro negro. “Es preocupen massa per mi”, bromeja el periodista, que reconeix que se sent “molt estimat” pels lectors a Catalunya. Abans de fer una dedicatòria, Ekaizer sempre parla amb els lectors i els intenta conèixer una mica. “Els pregunto a què es dediquen, què els interessa del meu llibre... Alguna cosa per poder fer una dedicatòria més personal”, diu. Els lectors, en canvi, no li pregunten res, sinó que li manifesten el seu agraïment per la seva feina periodística. “Noto un gran canvi en la meva relació amb Catalunya a partir del 2016, quan començo a treballar amb l’ARA i a col·laborar amb Toni Clapés al programa de ràdio Versió RAC1 ”, assegura.

Éric Vuillard

"El Goncourt té l'efecte fulletó: arriba a tohtom"

L’autor francès mai havia sentit ni a parlar de Sant Jordi. “Perdó”, s’excusa Vuillard. Però ahir estava feliç, signant llibres, en un degoteig gens estressant. “A Viatge al fons de la nit, de Céline, al principi es diu que els francesos tenen l’aire d’estar sempre ocupats i en realitat són al bar fent un café crème. Veig que els catalans sou iguals!”, diu somrient. L’autor de 14 de juliol admet que la seva carrera ha viscut l’ efecte Goncourt amb L’ordre del dia. “Al segle XIX hi havia els fulletons. Victor Hugo o Balzac escrivien fulletons. Quan Karl Marx va traduir El capital al francès volia que fos un fulletó, perquè era el mitjà més democràtic d’arribar als lectors. El Goncourt té l’ efecte fulletó : tens la sensació que per un instant la teva literatura és universal, perquè el llibre arriba a totes les mans i no es queda en un cercle reduït. La universalitat és la vocació de la literatura, com deia Nietzsche: «Escriure un llibre per a tothom i per a ningú». Això és emocionant”.

Javier Castillo

"L'únic que depèn de mi és l'escriptura"

Javier Castillo signava exemplars de la seva tercera novel·la, Todo lo que sucedió con Miranda Huff, fins i tot durant la sobretaula del dinar de Random House: “És molt aclaparador”, diu l’autor, que suma lectors any rere any: “Creia que El día que se perdió el amor tindria èxit perquè era la continuació d’ El dia que se perdió la cordura i que no repetiria l’èxit amb la tercera novel·la, però he tingut cues i he signat a 400 persones per tot arreu on he anat”, explicava. Aquest ha sigut el tercer Sant Jordi de Castillo, que viu a Màlaga i avui participa en el dinar de gala del premi Cervantes a Madrid. “La gent em diu que llegeixen Todo lo que sucedió con Miranda Huff amb el cor encongit des del primer paràgraf, i no em diuen que els ha agradat, sinó que han trobat la Miranda”. Tot i les bones vendes, Castillo no sent la pressió de l’èxit: “Tenia por fins que vaig entendre que l’únic que depenia de mi era l’escriptura del llibre”, conclou.

Albert Espinosa

"Rebre tanta estima és una sensació superxula"

Tot i que cada any genera cues llarguíssimes, Albert Espinosa se segueix sorprenent de la bona rebuda dels seus llibres: “És una bogeria”, afirma. A primera hora del matí era impossible parlar amb ell a la parada de La Casa del Llibre, i sí que va ser possible fer-ho a la d’El Corte Inglés a la tarda, malgrat que el nivell de lectors no havia baixat: “Rebre tanta estima és brutal, és una sensació superxula”, subratlla mentre no deixa de posar per a les fotos i de signar exemplars, sobretot d’ El millor d’anar és tornar i Finals que mereixen una història. Els lectors d’Espinosa, a més, s’emportaven una samarreta. Tot i que pot semblar que un autor amb tanta demanda no pot fer una dedicatòria gaire personalitzada, no és el cas d’Albert Espinosa: “Els miro a la cara i em surt una frase, la profecia d’una cosa que han de fer l’any que ve, però no la poden llegir el mateix dia”, revela l’autor.

Toni Soler

"Et trobes sobrevaloració i infravaloració"

La primera firma de Toni Soler a La Casa del Llibre era d’una mare i el seu fill adolescent. “Ha fet campana de l’escola per poder venir”, diu ella. El noi, tímid, somriu en silenci mentre el causant de l’absentisme escolar li dedica un exemplar d’El tumor. “Jo mai havia sigut de despullar-me emocionalment i això ha sorprès els lectors -comenta Soler-. Com que el llibre es va publicar a la tardor ja he tingut feedback,i en general és molt bo. I jo he gaudit molt tant del procés d’escriptura com de la rebuda posterior”.

Les obligacions de Soler fan que visqui Sant Jordi “en petites dosis”, perquè al vespre ha de presentar Està passant, així que després de tres hores marxa cap a TV3. Amb els lectors, confessa, “és difícil tenir-hi una relació normal” durant Sant Jordi: “Em trobo el que ens trobem sempre la gent de la televisió, molta sobrevaloració i infravaloració. Gent entusiasmada per la meva feina a la tele a qui això contagia d’admiració la seva mirada sobre el llibre i gent que, al contrari, ve i em diu: «Mira, per ser d’un de la tele no està malament»”.