LITERATURA
Barcelona

Manuel de Pedrolo, l’escriptor que perseguia la llibertat

Aquest diumenge fa cent anys del naixement de l’autor de ‘Mecanoscrit del segon origen’

Manuel de Pedrolo fotografiat per Antoni Bedmar / ANTONI BEDMAR Zoom

“De tant en tant, quan érem a casa, el pare se’ns acostava -a mi o a la mare, o a totes dues- i ens explicava alguna cosa impressionant amb una gran quantitat de detalls, i quan ja ens tenia atrapades ens deia que s’ho havia inventat tot. Sempre que volia ens prenia el pèl de manera escandalosa”. Adelais, filla única de Manuel de Pedrolo i de Josefina Fabregat, recorda que al seu pare, de qui aquest diumenge fa exactament cent anys del naixement, era incapaç de guardar únicament per als llibres -i en va escriure més d’un centenar- els mons que li bullien al cap. “Aquesta era la mostra més clara del sentit de l’humor tan particular que tenia”.

Els gairebé 72 anys de vida de Pedrolo, que van començar el 1918 a l’Aranyó (a la Segarra) i van acabar a Barcelona el 1990, van donar molt de si: l’escriptor ha passat a la història de la literatura catalana gràcies a novel·les com Mecanoscrit del segon origen i Joc brut ; a la seva força de treball infatigable -capaç d’escriure des d’una tetralogia sobre l’independentisme català, La terra prohibida, el cicle d’onze novel·les Temps obert i quinze llibres de contes, entre els quals hi ha Trajecte final -; a la feina de traductor d’una quarantena llarga de llibres, i a dirigir la col·lecció La Cua de Palla entre 1963 i 1970, sense la qual no s’entén la força de la novel·la negra en català. “Tenia unes ganes immenses de novel·lar-ho tot -recorda Jaume Cabré-. Una obra tan immensa per força havia de ser irregular, però a mi em va estimular com a escriptor. És un d’aquells autors que en té prou amb quatre o cinc pàgines per traslladar-te als mons que planteja”.

Salvar tota una literatura

Va treballar tots els gèneres: prosa, poesia, teatre i dietarisme

“Si hi ha una paraula que s’identifiqui amb Manuel de Pedrolo és llibertat -afirma la periodista Bel Zaballa, que acaba de publicar la biografia de l’escriptor a Sembra Llibres-. Sempre es va prendre la llibertat que no existia. En el dia a dia, i a l’hora d’escriure: sense cotilles, sense importar-li què li agradava i què no, què podia dur-li problemes i què no. Era un home que va viure com si fos lliure, conscient dels murs que hi havia en la societat del moment, i que va defensar sempre la llibertat dels homes i dels pobles. Per a ell eren dues cares de la mateixa moneda: una societat no seria mai lliure mentre no ho fossin els homes que la formaven; i els homes no podrien ser mai lliures mentre la societat on vivien no ho fos”. La llibertat insubornable de Zaballa és una excel·lent porta d’entrada a l’inabastable univers de Pedrolo, un intent reeixit de comprendre totes les cares d’un escriptor que va treballar com si ell sol hagués de representar la literatura catalana.

“Ho va provar tot: la novel·la negra, la realista, la compromesa, l’experimental i la de ciència-ficció -diu Jordi Coca, que l’any 1973 va publicar Pedrolo, perillós? a Dopesa, el primer estudi sobre l’obra de l’autor-. I no només això, sinó que va conrear tots els gèneres. A més de la novel·la, el conte, el teatre, la poesia, l’articulisme i el dietarisme. Per a Manuel de Pedrolo la màquina d’escriure era una trinxera”. Sebastià Bennasar, que a finals de gener va donar a conèixer Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora), va encara més enllà: per a l’autor mallorquí, “Pedrolo és una literatura sencera”. Des que el va descobrir amb Mecanoscrit del segon origen el 1989, quan tenia 13 anys, n’ha anat col·leccionant títols -actualment en té 71 d’un total de 128- que ha llegit amb fruïció: “Sempre és un valor segur, encara que hi hagi llibres d’ell que m’agradin molt i d’altres que, tot i que també m’agradin, no estan al nivell dels meus preferits. Llegir Pedrolo és també una aventura, perquè la majoria dels seus llibres s’han de perseguir”. Encara que al llarg d’aquest 2018 es recuperaran una trentena de les seves novel·les -és, per tant, una ocasió immillorable per redescobrir la magnitud del seu projecte literari-, “durant anys una gran part de la seva producció ha estat introbable”. “El 2017, mentre escrivia el meu assaig, menys d’un 10% dels seus títols estaven vius”, recorda Bennasar.

Una curiositat còsmica

Un grafòman que va descobrir la seva vocació a la Guerra Civil

“Pedrolo no va trepitjar mai la universitat, però va ser un autodidacte amb una curiositat còsmica, per posar-hi un adjectiu en la línia de Josep Pla”, comenta l’escriptor Joaquim Carbó, que va iniciar una llarga amistat amb l’escriptor el 1960, poc després que publiqués Una selva com la teva a Destino. “Pla i Pedrolo van ser dos éssers singulars que es detestaven tant o més del que es desconeixien i representaven una idea de país completament oposada”, afegeix. Van ser dos dels grafòmans més destacats de la literatura catalana del segle XX. L’obra de l’autor de Palafrugell s’acosta a les 40.000 pàgines i va ser editada a Destino en 45 volums. La de Pedrolo, que en té 20.000, ha estat recollida només parcialment per Edicions 62 en 14 volums, apareguts entre el 1974 i el 2000.

“Pedrolo venia d’una família de la baixa noblesa -recorda Anna Maria Villalonga, comissària de l’any dedicat a l’escriptor, que compta amb un pressupost inicial de 50.000 euros i té previstes més d’un centenar d’activitats-. El seu pare era advocat però no va haver de treballar mai. La mare va morir poc després del part del germà petit, el Ramon. Es van traslladar a Tàrrega i dels dos germans se’n va cuidar la tieta Daria”. La primera mostra del compromís del jove Manuel va ser el dia que, quan tenia 16 anys, va participar en una vaga estudiantil amb l’objectiu d’avançar les vacances de Nadal.

“Va arribar a Barcelona el 1935 per aprovar dues assignatures que li quedaven per obtenir el batxillerat -diu Villalonga-. Volia estudiar medicina però la guerra li va estroncar els plans acadèmics”. Pedrolo es va incorporar a l’Exèrcit Popular i va ser destinat a l’Hospitalet de l’Infant. No va haver d’empunyar cap arma: l’anomenaven “el periodista”, com recorda Bel Zaballa, perquè “llegia tot el que podia, clàssics europeus, biografies, assajos sobre literatura catalana...”, i també “va començar a escriure, potser com a refugi, enmig del so dels fusells i les baixes dels soldats”.

Manuel de Pedrolo a l'hort de casa seva el 1979 Zoom

Manuel de Pedrolo a l'hort de casa seva el 1979 / ANY PEDROLO

Primer van arribar la poesia i els contes. El 1939, després d’haver perdut el germà Ramon al front -tenia 18 anys-, mentre feia el servei militar a Valladolid va escriure la seva primera novel·la. Ho va fer per a una noia, a qui va dedicar el llibre: era Josefina Fabregat -a qui sempre va anomenar Pei-. Es casarien el 1946, quan feia anys que Pedrolo ja havia descobert quina era la seva vocació i necessitat: “Jo havia nascut per escriure, calia que escrivís; tot el que no fos escriure m’era estrany i remot”. El primer que va publicar va ser el llibre de poemes Ésser en el món (Torrell, 1949), una mica més endavant va arribar El premi literari i més coses (Selecta, 1952) i poc després va guanyar el premi Joanot Martorell, l’actual Sant Jordi, amb Estrictament personal (Selecta, 1955). Així i tot, el seu ritme creatiu era molt superior al de les publicacions. En una època molt negra per a la literatura en català, a Pedrolo li va costar que els seus llibres veiessin la llum, i amb els anys es va anar convertint en l’autor més censurat. Per quines raons? “Perquè els censors franquistes s’escandalitzaven quan es trobaven amb personatges que lluitaven per les llibertats, que es reunien clandestinament per combatre un règim opressor, que es tocaven i s’excitaven, que estimaven com estimen les persones de carn i ossos, vaja -comenta Zaballa-. Era tan humà i polític com incorrecte i incòmode per al poder”.

Entre moltes altres novel·les, Pas de ratlla (escrita el 1958 i publicada a Proa el 1972) i Unes mans plenes de sol (del 1966, apareguda a Edicions 62 el 1972) no van poder veure la llum íntegrament, tal com Pedrolo les havia escrit. Un dels casos més sonats va ser Un amor fora ciutat, del 1959, en què l’escriptor es va atrevir a escriure sobre l’homosexualitat. El 1970, moment en què Aymà la va publicar, va ser retirada de les llibreries per “escàndol públic” i va ser processat. Gràcies a la feina de l’advocat i escriptor Maurici Serrahima, Pedrolo va ser absolt el 1972 i el llibre va tornar als taulells de novetats amb una faixa: “Ara ets tu, lector, qui l’ha de jutjar!”

A vegades va ser el mateix autor qui va optar per l’autocensura. Va tenir amagada la tetralogia La terra prohibida entre 1957 i 1977 sota un graó de fusta de la casa familiar de Tàrrega. “Quan la novel·la va ser publicada la gent no tenia ganes de llegir una història sobre la resistència del catalanisme, sinó coses bones sobre l’autonomia que naixia”, diu Villalonga. Fa uns mesos, Comanegra en va recuperar les dues primeres parts en un volum i al juny llançarà les altres dues: “El tractament antièpic em va enamorar -admet l’editor Jordi Puig-. Parla de catalanisme a través de personatges imperfectes com ara un antic anarquista que ha estat tretze anys a l’exili i un altre que s’ha aburgesat i viu en connivència amb el règim. També és impressionant veure com estan trenades les quatre parts i com va aconseguir sortir-se’n en tan poc temps”. Pedrolo va dedicar tres setmanes a cada novel·la. Sumen més de 1.200 pàgines. “Personalment -diu Puig-, el que em va impressionar més va ser la segona, La paraula dels botxins, que passa pràcticament tota dins una habitació tancada i on s’explica amb pèls i senyals una tortura”. No és l’única sèrie de novel·les de l’escriptor: la més ambiciosa va ser Temps obert, que inclou onze novel·les escrites entre 1963 i 1969, i també cal tenir en compte la trilogia Anònim (1978-1981) i les quatre parts d’ Apòcrif (1978-1983).

“L’enemic a batre”

Massa llibres, massa diferents i un compromís massa radical

Sebastià Bennasar recorda que a la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, l’autora de La plaça del diamant considera Pedrolo “l’enemic a batre”. “A l’època no se l’entenia, i en part és per culpa de la diferència entre els anys d’escriptura i de publicació -diu-. És un autor molt modern que va provar-ho tot, fins i tot la ciència-ficció i la novel·la experimental. El fet de no seguir una trajectòria reconeixible treia de polleguera autors com Sales i Rodoreda”. “En un un país devastat que havia perdut la guerra i que no tenia més remei que reconstruir-se, Pedrolo es va proposar de tornar a situar la literatura catalana al nivell de qualsevol altra literatura europea -explica Bel Zaballa-. És aquesta ambició i voluntat de servei al país el que el va fer escriure en tots els gèneres i en tots els camps”. Villalonga també apunta que “era incòmode per a la intel·lectualitat pel que pensava, però també perquè no s’ajuntava amb el poder”. “Va ser un irreductible de pedra picada que volia uns Països Catalans independents i socialistes -recorda Carbó-. A Catalunya, amb el persistent i inquietant triomf de la dreta [de Convergència i Unió], va passar a ser tan utòpic com en la situació anterior” del franquisme.

Jaume Cabré també destaca la “incomoditat” que Pedrolo causava. “En l’àmbit polític és evident, perquè defensava la independència en un moment en què molt pocs s’hi atrevien -diu-. Era un home d’una coherència fèrria, de les que costen de trobar. Si li donava un premi algú que ell no valorava, no l’acceptava”. En el cas del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que va guanyar el 1979, va donar l’import del guardó -que eren 500.000 pessetes- a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. “La generació de Pedrolo, però també la de Carbó, Espinàs i tants altres, va fer un servei extraordinari a la llengua i al país. Pedrolo és un d’aquells herois que, escrivint literatura, va fer també un gest polític d’importància -afegeix Cabré-. La seva actitud de resistència no ha caducat. Per desgràcia estem impel·lits a continuar-la, i més en unes circumstàncies tan difícils com les actuals”. Adelais de Pedrolo ho resumeix així: “El pare era absolutament insubornable, sempre va viure d’acord amb el que pensava”.

Un èxit sense precedents

El llarg camí fins a ‘Mecanoscrit del segon origen’

Mentre Jordi Coca visitava Pedrolo per escriure el seu assaig, l’any 1973, l’escriptor li va dir que preparava “una altra novel·la de ciència-ficció”. Era precisament Mecanoscrit del segon origen (Edicions 62, 1974), que amb els anys es convertiria en el llibre més venut de la història de la literatura catalana i en una de les lectures més populars en escoles i instituts. “Potser un dels secrets del Mecanoscrit és que no està feta pensant només en els joves”, comenta Anna Moreno Bedmar, que ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest i altres llibres de ciència-ficció juvenil de Pedrolo i va idear l’exposició que es pot veure actualment al castell de Concabella, Pedrolo, més enllà dels límits.

Manuel de Pedrolo el 1964 Zoom

Manuel de Pedrolo el 1964 / ANY PEDROLO

“Els joves se senten identificats amb el Dídac, però també amb l’Alba, la dona que salvarà la humanitat. Mecanoscrit parla d’una nova generació que canviarà les regles de la societat, és un tema molt pedrolià i alhora és molt pedagògic”. En quatre dècades, del Mecanoscrit se n’han venut més d’un milió d’exemplars, Carles Porta l’ha adaptat al cinema i s’ha traduït a set llengües. L’última d’aquestes, l’anglesa. La Fundació Pedrolo, impulsada el 2005 per Adelais, treballa per fer créixer la difusió de l’obra de l’escriptor al país, però també a fora. “Ho fem des del voluntariat i amb pressupost zero”, diu la filla.

Un renovador incansable

Traductor, editor i escriptor de novel·la negra

Entre els estudis més importants sobre Manuel de Pedrolo n’hi ha un de Jordi Arbonès, publicat el 1980 i recuperat ara a Pagès Editors. A Pedrolo contra els límits s’hi recorda com l’autor, després d’una temporada a l’agència de detectius Behar, es va guanyar la vida com a traductor de l’anglès -es va ocupar d’autors com John Dos Passos, Lawrence Durrell, Jack Kerouac, Henry Miller, J.D. Salinger i Malcolm Lowry- i va dirigir la col·lecció La Cua de Palla, a Edicions 62, entre 1963 i 1970. “Hi va publicar 70 títols en set anys -explica l’editor i assagista Àlex Martín-. No s’entén la història de la novel·la policíaca i negra del país sense aquesta col·lecció. Hi va haver llibres que van sortir abans en català que en castellà, i això va permetre la professionalització d’alguns autors i una sensació de modernitat gràcies a les cobertes de Jordi Fornas”. Gràcies a La Cua de Palla, Pedrolo “va adquirir un coneixement del gènere brutal”.

Des de Crims.cat, col·lecció d’Alrevés que dirigeix des del 2012, Àlex Martín acaba de recuperar Algú que no hi havia de ser. “Amb ell vaig descobrir que es podia escriure novel·la negra sense detectius ni policies -explica-. Li interessa parlar des del punt de vista delinqüencial, des dels criminals professionals fins als ocasionals”. Per a Martín, una de les claus de Pedrolo és que “porta els personatges fins als límits vitals i passionals per mostrar les opressions del sistema”. “Aconsegueix fer-te sentir el malestar”, admet. Teresa Solana, una de les autores de novel·la negra més destacades de l’última dècada, valora “la modernitat de les històries de Pedrolo” i també “la voluntat de crear una literatura popular, que arribés a un públic més ampli”. “A les seves novel·les negres hi trobem una paradoxa -explica-. D’una banda, planteja temes actuals i, de l’altra, escriu encara en una llengua carregada de floritures, allunyada del català que es parlava llavors al carrer. Crec que se l’ha de seguir reeditant, però ho faria traient-ne algunes expressions que són, més que un estímul per als lectors, una barrera”.

5 títols clau per conèixer Pedrolo

5 descobertes entre l’allau de reedicions