10 lliçons que ens ensenyen els clàssics literaris

Barcelona"Tothom pot veure el que a hores d'ara s'esdevé a Europa i al món", escriu Nuccio Ordine a Els homes no són illes. "Es construeixen murs, s'aixequen barreres, s'instal·len centenars de quilòmetres de filferro espinós, amb l'objectiu despietat de barrar el pas a una humanitat pobra i sofrent que, posant la seva vida en risc, intenta fugir de la guerra, de la fam, dels turments de les dictadures i del fanatisme religiós". A través de l'anàlisi d'una cinquantena de textos, el professor i assagista recorda algunes de les virtuts que podem trobar llegint els clàssics literaris. En seleccionem una desena.

A l'edició ampliada dels seus Assaigs (1625), Francis Bacon reflexiona sobre la idea de bondat. "Només a la bondat no se li han concedit límits –recorda Ordine–. Mentre que l'excés pot transformar una virtut en el seu contrari, en l'exercici de la caritat no hi ha possible excés". Bacon destaca l'hospitalitat, és a dir, "acollir els estrangers com a gest de l'ésser humà i solidari". També l'amor per la comunitat i la "benevolència recíproca" entre éssers humans.

El rei Lear, de William Shakespeare, és un personatge turmentat i clarivident. Després de perdre el poder reial, el poder patern i el patrimoni, el protagonista de l'obra homònima, estrenada el 1605, emprèn un viatge introspectiu que li permet canviar la percepció que té de si mateix i dels altres. Per trobar la veritat que s'amaga sota la superfície, Lear ha d'aprendre a "veure-hi" més enllà del que els ulls mostren.

A El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry confronta la falsa riquesa amb la riquesa autèntica. L'home de negocis que es troba el protagonista se sent ric perquè acumula. Dedica tot el temps "exclusivament a comptar i recomptar els estels" que se sent com a seus. Rere la vocació de posseir, l'home de negocis oblida apreciar el valor de riqueses de debò, com ara la bellesa "gratuïta" i "desinteressada" de les flors.

Montaigne dedica unes quantes pàgines al "misteri de l'amistat i a les forces indissolubles que lliguen de manera indissoluble dos éssers humans". "En l'amistat de què jo parlo –escriu el francès als Assaigs– les dues ànimes es mesclen l'una en l'altra i s'hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides".

"No és rei qui té un regne, sinó qui sap regnar", recorda Tommaso Campanella en un poema del segle XVII. Per al poeta i filòsof italià, "no importen els hàbits, els privilegis de sant o l'herència: només l'obra hauria de permetre'ns conquerir autoritat i estima", assegura Nuccio Ordine. "I encara que siguem esclaus o fills de mossos no importa, perquè cap prejudici social o econòmic pot anul·lar els nostres dots personals i el nostre saber".

"El treball literari no s'adiu amb els ritmes embogits", diu Nuccio Ordine en relació a Ludovico Ariosto. L'autor preferia portar una vida domèstica i retirada en comptes d'aconseguir luxes "derivats de secundar els desigs dels poderosos". La poesia, ja al segle XVI, fa que l'autor italià "senti menys la pobresa" i que "no desitgi tant la riquesa". Escriure implica prioritzar la llibertat, encara que impliqui portar una vida més modesta.

A vegades, la curiositat extrema pot ser perillosa. És l'advertència que fa Madame de Lafayette a La princesa de Clèves, clàssic francès del 1678, un dels precursors de la novel·la psicològica. La confessió d'una infidelitat per part de la princesa al marit enverina la seva relació conjugal.

Al recull d'aforismes Aurora (1881), el filòsof Friedrich Nietzsche expressa la passió pel saber, al qual s'arriba gràcies a la lentitud. Es presenta com un talp que "perfora, excava, mina per sota terra" per avançar "lentament, cautament, delicadament" fins que una troballa li permeti sortir de les tenebres on ha viscut fins llavors.

Virginia Woolf va publicar Les ones el 1931. "L'individu és a la humanitat el que l'onada és a l'oceà", recorda Ordine: els pensaments de cadascun dels personatges es van succeint un rere l'altre per representar la seva unicitat i alhora la imbricació amb la resta. Som tan únics com cada onada, però quan aquesta onada retorna a la massa d'aigua oceànica és impossible de distingir-la.

A El vell i la mar (1951), Ernest Hemingway explica la història d'un pescador que, gràcies a l'obstinació, aconsegueix atrapar un enorme marlí. Mentre torna cap a la costa, el peix és devorat pels esquals. Així i tot, el personatge ha aconseguit una victòria moral: "La fortuna no es compra, sinó que es conquereix", diu Nuccio Ordine.