Per escriure bones novel·les cal fer bé moltes coses a la vegada: crear personatges vívids i complexos, travar una bona estructura argumental, ser capaç de descriure paisatges i d’aprofundir en la psicologia de qui els transita, fer parlar unes persones inexistents com si fossin davant del lector... i res de tot això funciona si no s’és capaç de posar una paraula darrere de l’altra amb gràcia, estil o intenció literària. Quan tot plegat entra en comunió, els paisatges agafen forma de frase i gràcies a una sola paraula podem veure una cara. I no una en concret, sinó una de diferent dins del cap de cada lector, que per alguna cosa la literatura té la potència evocativa que no té l’audiovisual. Una de les maneres d’aconseguir aquesta rara comunió és provar de trobar mecanismes formals o excuses argumentals que reflecteixin el fons del que es vol explicar.
Si el que es vol explicar, per exemple, és la història d’un noi que no és capaç de sortir de la bombolla que és ell mateix, i que, per tant, no es pot construir una identitat, què hi ha millor que dotar el personatge d’una malaltia que consisteixi en això: la prosopagnòsia, o incapacitat de reconèixer les cares de les persones. Això inclou la cara d’un mateix, és a dir que cada matí un estrany et saluda des del mirall. El protagonista de Barba xopa de sang té aquesta malaltia i s’hi ha acostumat, però és evident que li ha determinat la manera de relacionar-se amb el món: li agrada estar sol i no aconsegueix allargar les relacions sentimentals gaire temps. Ha de reconèixer les noies amb qui ha passat una nit per la forma de les mans, pel pentinat o per un tatuatge en algun lloc del cos: n’hi ha una que li diu que, en el fons, això ja li està bé, perquè li permet no enganxar-se massa, sentir-se superior i diferent de tothom. I ell -que tampoc no té nom- no la contradiu.
Un avi misteriós
Arriba a Garopaba, un petit poble de pescadors a la vora del mar, empès per la curiositat sobre la vida que hi va dur el seu avi Gaudério, un mite entre la gent de la zona. Poc abans de morir, el seu pare n’hi ha explicat la història, que té una fi més que fosca, i això és prou perquè el noi decideixi instal·lar-se al davant del mar i començar a indagar. Aviat s’adona que molta gent s’espanta en veure’l, perquè és el viu retrat d’en Gaudério, i, a mesura que la història avança, aquesta semblança s’accentua: es deixa barba, s’aprima, el sol el desgasta... Cada vegada sembla més un nàufrag, un supervivent. En lloc d’aclarir-se, el misteri de l’avi s’enfosqueix. ¿El van apunyalar entre uns quants en un ball del poble? ¿Va morir de debò? ¿O encara volta per les muntanyes? I ell, com és que es pot aixecar de terra després d’una pallissa mortal? I com és que el gos que l’acompanya sobreviu a un accident terrible? El millor de la novel·la -que a estones sembla que s’allargassi, però que al final es clou amb mà mestra- és l’atmosfera que crea, la sensació d’embolcallament inquietant que proporciona, i que reprodueix segurament molt bé la sensació de viure amb aquesta petita anomalia, com si visquéssim sota una pluja permanent que no ens deixés veure-hi més enllà del nostre nas i ens anés xopant fins al moll dels ossos, fins a convertir-nos en éssers anònims, sense voluntat i sense cara. O fins que la nostra cara fos exactament la mateixa que aquella de qui sempre havíem fugit.
Daniel Galera (nascut el 1979 a São Paulo) ha reescrit la història del fill que fuig del pare però es converteix en ell amb un vestit nou: el banyador del professor de natació que neda i neda i acaba sempre a la mateixa riba. Quina travessia més magnífica, però, i que bé que sona en català, gràcies a la bona feina del traductor Josep Domènech Ponsatí.
