09/05/2015

Soldevila, Vicens, Vilar? No cal triar, cal llegir-los tots tres

2 min
Soldevila, Vicens, Vilar? No cal triar, cal llegir-los tots tres

Són els imprescindibles. Així els ha batejat Enric Pujol al llibre Tres imprescindibles (PAM). Són els tres grans referents de la historiografia catalana del segle XX. Tres clàssics que a través de la seva obra -i també de la seva trajectòria personal- expliquen bé quina història hem escrit i quina història hem viscut els catalans. El discurs històric ha sigut cabdal per acompanyar, des de la Renaixença fins avui, la reconstrucció del país. És, com diu Enric Pujol, un cas perfectament homologable al de moltes realitats nacionals. Amb més o menys èmfasi nacionalista, amb més o menys voluntat de condicionar el present i el futur, Soldevila, Vicens i Vilar han jugat un rol cabdal en la interpretació del passat col·lectiu. El llibre reivindica que l’haurien de seguir jugant, i alerta del perill i l’absurditat del seu arraconament. ¿Els llegeixen les noves generacions d’historiadors? ¿Ens podem permetre oblidar les seves obres?

Enric Pujol és el principal estudiós i reivindicador de Ferran Soldevila, el que menys sort ha tingut d’aquests tres primeres espases. La seva tossuda tasca de recuperació ha donat fruits i avui ja ningú dubta, o no hauria de dubtar, de la vàlua de Soldevila. L’objectiu d’aquest llibre és acabar de rematar la feina fent un exercici comparatiu dels tres historiadors, posant-los al mateix nivell. Soldevila va ser el referent indiscutible als anys 30, Vicens als anys 50 i Vilar als 70. El primer va quedar lligat al republicanisme nacionalista. El segon va bastir un heterodox oasi modernitzador des de dins del franquisme. I el tercer va esdevenir el referent intel·lectual en la Transició des d’un marxisme heterodox. Les relacions entre tots tres van tenir alts i baixos, especialment entre Soldevila i Vicens. Des de jove, Vicens es va voler afirmar en contra de Soldevila, desqualificant-lo com a “romàntic”. Va ser una operació en bona mesura exitosa i en part, cal dir-ho, deshonesta. “Sovint he somrigut d’aquells que creuen poder reprotxar a un Ferran Soldevila la seva recerca apassionada del fet diferencial”, escrivia ja el 1966 Vilar en referència Vicens Vives. De fet, Vilar va mantenir amb Soldevila una càlida amistat, que en el cas de Vicens va quedar en cordial.

Sigui com sigui, tots tres es respectaven i van col·laborar. Però això ara no és el més important, sinó l’obra que ens han llegat. Aquest és el missatge del llibre d’Enric Pujol, que n’assaja la síntesi. Busca agafar el millor de cada casa. La canonicitat d’un Soldevila que va saber recollir i actualitzar l’herència historiogràfica dels grans mestres del XIX, així com la seva habilitat literària. La modernitat eclèctica d’un Vicens que va imbuir-se de l’aire del temps introduint la història econòmica. I l’assumpció del fet nacional català des de fora, i des del marxisme, aportada per Vilar. De tots tres, a més, la vocació de connexió i obertura internacional. Doncs bé, com d’alguna manera ja apunta el mateix Enric Pujol, la síntesi avui dia té un nom, un autor que ha assumit brillantment aquest triple llegat i que, aportant-hi el seu immens bagatge, ha donat peu, recentment, a una gran síntesi d’història de Catalunya: Josep Fontana.

stats