Quan Amy Tan (Oakland, 1952) va deixar de fer d’escriptora publicitària freelance per dedicar-se només a la literatura -després del brutal èxit inesperat i internacional d’ El club de la Bona Estrella (1989)- li va dir al marit que sentia que una força interior l’empenyia a seguir aquest camí. Han passat 25 anys i mitja dotzena de novel·les de pes traduïdes a desenes de llengües - La filla del curandero, Un lloc sense nom, Els cent sentits secrets -, però aquell impuls irrefrenable per iniciar una recerca personal segueix sent el que la mou a escriure. “Busco entendre -diu-. No escric de la meva vida, sinó que la literatura és un subterfugi, i llavors sorgeix el subconscient”.
Aquesta vegada, la guspira la va encendre una fotografia. Amy Tan va descobrir l’univers de les cortesanes veient una exposició sobre la Xina de principis del segle XX. I va recordar que havia vist una imatge de la seva àvia vestida amb la mateixa roba que aquelles noies distingides i exquisides, i també prostitutes. La hipòtesi que l’àvia -que ella creia que havia sigut una víctima, violada i obligada a casar-se amb el seu marit, per la qual cosa es va acabar suïcidant- fos en realitat una cortesana va fer trontollar de cap a peus la imatge que havia construït sobre tota la seva família.
Amy Tan va deixar de banda un altre llibre que tenia a mitges per submergir-se en 'La vall de la Meravella' (Edicions 62), un viatge a la Xina prerevolucionària a través de la Violet, la filla mestissa d’una cortesana a qui li havien robat un fill i que, per un engany, és abandonada per la mare i convertida en mercaderia sexual des de la infantesa. És una traïció similar a la que va patir l’àvia de Tan, però també les seves germanastres quan la seva mare va marxar de la Xina per inventar-se una nova vida a Califòrnia. “M’adono que hi ha patrons que es repeteixen i conformen una mena de laberint, amb unes connexions imprevisibles, que ens afecten”, explica. Allò va condemnar les seves germanastres a cultivar camps d’arròs. “Hi ha moltes novel·les romàntiques en què tot es perdona i tothom està unit, però no crec que sigui real. Les meves germanes mai van perdonar la mare. Hi ha una part de tu, del nen que eres, que no canviarà. Pots començar una nova relació, però serà diferent, sempre hi haurà un pòsit de desconfiança perquè no som pas déus, som éssers emocionals. Ens han fet creure que el perdó és bo, però per què hi ha gent que ha de rebre la nostra bondat si ens ha fet mal?”
La barreja cultural i les relacions femenines en el si de la família són les dues grans potes de la literatura de Tan. Indubtablement, és una manera d’encarar qüestions “interessants i incòmodes” per a ella, però no és una manera de fer teràpia. Tan no confia en els psicoanalistes i per desfogar-se ja té el seu grup de rock. “Als Estats Units, els escriptors de llibres d’autoajuda són uns grans torracollons. Són simplistes i prediquen el que no fan”, afirma, somrient, amb la seva veu càlida i els llavis d’un vermell roent. Atenta i agraïda, posa per a la fotografia amb una afable elegància oriental.
