La commemoració de l’Any Ramon Llull, amb motiu del 700 aniversari de la seva mort, farcirà d’actes les agendes culturals i de cites apologètiques els discursos públics. Serà més difícil aconseguir que aquesta presència entre èpica i simbòlica passi del tòpic suat -pare del català modern- i la referència institucional -tant bateja una institució pancatalana com un premi literari- a un coneixement real de l’obra i la vida del filòsof més important de la nostra història.

El professor Pere Villalba és un dels lul·listes conjurats per revertir aquesta situació. Així, i sense menystenir-ne la rellevància per a les lletres catalanes, ens presenta Ramon Llull com “el pare d’una Europa del diàleg, de la justícia, de la solidaritat”, capaç de “condemnar el desori usurer de molts dels seus agents públics” -com si els temps no haguessin canviat-. Aquesta voluntat s’articulava a través d’un triple objectiu: convertir els sarraïns, escriure el millor llibre del món i fundar centres de llengües. Tres projectes que compartien la fe en la raó i el coneixement.

Més interlocutor que predicador, Llull ho aprofitava tot per difondre el seu missatge: el do de llengües per adreçar-se directament als que no eren cristians, els contactes familiars i nobiliaris per mirar de guanyar-se el favor de reis i papes, i la pròpia experiència i formació per bastir una Ars explicativa del món amb una estructura arbòria i suggeridora. Els èxits parcials com la creació de Miramar -“el primer Col·legi de Missioners”- o l’estol de seguidors arreu d’Europa conviuran amb fracassos com el tebi suport eclesiàstic a les seves tesis i la submissió dels seus expansius projectes a la lògica geopolítica del moment.

Alta divulgació històrica

El llibre de Pere Villalba és un destil·lat d’una futura obra en tres volums, però no és una lectura lleugera. Malgrat els jocs tipogràfics i la constant inserció de digressions (apunts biogràfics de tercers, resums d’obres, contextualitzacions puntuals, reproduccions d’obres artístiques, etc.), estem davant d’una exigent obra d’alta divulgació històrica. L’estructura es basteix a partir d’un recorregut metòdic i sistemàtic per la vida i producció de Llull, amb un pòrtic de contextualització i un apartat final dedicat al lul·lisme (i a l’antilul·lisme).

Després d’una primera etapa dissoluta, la seva sobtada conversió provocaria un canvi extern i intern del personatge. Nou anys de formació i peregrinació donarien lloc a un Ramon Llull “comprensiu, místic, estudiós, creador d’un sistema logicoalgebraic per guiar el pensament filosòfic i teològic”, preparat per esdevenir viatger, ambaixador, dialèctic i apologista del seu propi missatge. Aquest “català de les Mallorques” no era “simplement un viatjant curiós”, sinó “un protoeuropeu” que aspirava a construir una societat integradora de la diversitat, d’aquí el qualificatiu de “mestre de la diferència”.

El polièdric pensament de Llull es concretaria en tres parcel·les del pensament: “La polemicoracionalista, la logicoenciclopèdica i la misticoteològica, sense oblidar l’aportació lingüística i literària”. En són testimoni 275 obres -se n’han conservat 244 en llatí, català i àrab- i múltiples viatges arreu d’Europa i de la Mediterrània. Set segles més tard, el lul·lisme és avui un àmbit consolidat per medievalistes, teòlegs, filòsofs i lingüistes. Fins i tot “els estudis de les noves tecnologies es veuen obligats a recordar-lo” com a precursor. Hereus culturals com són d’aquell homenot, potser fóra bo sumar-nos a consciència al seu reconeixement.