Els retrats més fidedignes de Miquel Àngel, un dels genis més grans de la història de la pintura, l’escultura i l’arquitectura, el representen sempre amb un nas boterut, molt semblant al que presenten els boxejadors, que sempre acaben amb l’envà nasal (cartilaginós) trencat.
Benvenuto Cellini -la Vida del qual va ser esplèndidament traduïda per Loreto Busquets (2 vol., Curial, 1979)- explica que, en una ocasió, trobant-se plegats Miquel Àngel jovenet i un seu amic anomenat Torrigiano, com sia que el primer va criticar certs aspectes dels frescs de Masaccio que tots dos estaven copiant a l’església del Carme de Florència, el segon li va etzibar un cop de puny al rostre i va trencar-li el nas. Des de llavors, el pintor i escultor va mostrar el nas que tothom li coneix. Segons Cellini, Torrigiano li hauria dit: “Buonarroti [Miquel Àngel] i jo solíem anar a l’església del Carme per aprendre a dibuixar a partir de les pintures de Massaccio. Buonarroti tenia el costum de fer mofa de tots els qui ens reunien en aquell lloc i un dia que ja m’estava empipant massa em vaig enfadar més del que era habitual i vaig donar-li tal cop de puny al nas que vaig sentir com l’os del nas i el cartílag em queien entre els dits de la mà com un gelat”. Llavors Torrigiano es veu que va afegir aquesta maldat: “I aquest senyal que li ha quedat, el portarà com a record meu fins al dia que l’enterrin”.
Tot i que eren amics, els testimonis van delatar l’actor de l’agressió davant Llorenç el Magnífic i aquest va desterrar de Florència Torrigiano per cosa de tres anys. Sempre segons Benvenuto Cellini, “Lorenzo da Mèdici va enfurismar-se tant contra l’autor d’aquest acte de violència, que si Torrigiano no se n’hagués anat de la ciutat cuita-corrents, segur que li hauria infligit un càstig ben sever”. Sigui com vulgui, Torrigiano va passar després un quant temps a Roma i va decorar amb estucats les estances dels Borja per encàrrec del papa Alexandre VI.
Aquests estucs són correctes. Però no hi ha cap dubte que el geni, el mal humor i la supèrbia de Miquel Àngel, a part el fet de costar-li l’envà nasal, van aconseguir que les seves mans forgessin unes quantes de les més prodigioses obres d’art que s’han fet mai al nostre món.
