Llegim 04/06/2016

Madurar a l’estiu

història del nou cognom elena ferrante la campana Traducció de cesc martínez 720 pàg. / 24,90 €

i
Marina Espasa
3 min
Madurar a l’estiu

El segon volum de la tetralogia que li està fent guanyar fama mundial a Elena Ferrante és força millor que el primer: més complex, més ric en detalls descriptius, més profund en la psicologia dels personatges. O és que potser aquests s’han fet més grans i s’han d’enfrontar a decisions més transcendentals: a les seves vides apareixen el desig, l’amor, la traïció. Història del nou cognom està dominat, en extensió i en intensitat, per un episodi que reprodueix un estiueig a l’illa d’Ischia i al llarg del qual es desenvoluparà una història d’adulteri que farà més grossa la ferida entre les dues amigues, la Lila i la Lenù.

Com que la relació entre elles és el motor que fa avançar la història i l’interès de la lectura, sembla clar que som davant d’un dels moments forts de la tetralogia (segur que en vindran més), i elles, davant d’una de les proves més importants a les quals s’hauran de sotmetre si volen continuar sent amigues. Se’n sortiran gràcies a la submissió de la Lenù, la narradora, que sempre acaba cedint als encants i a la vampirització de la Lila la capriciosa. La Lenù és tan insegura, tan poc conscient de les seves capacitats, que fins i tot quan aconsegueix el somni de la seva vida no és capaç de mostrar-se triomfant davant de l’amiga. L’encant d’aquest personatge, una noia intel·ligent i estudiosa, rau en aquesta debilitat i en el mal hàbit de posar les necessitats dels altres per davant de les seves. Tot el contrari que la Lila, un huracà que arrasa per allà on passa: marits, amants, germans, admiradors, tots els qui s’acosten a la Lila en surten escaldats. En aquest segon volum descobrim, però, que el seu interior és tan buit i angoixat com el de la Lenù, perquè al cap i a la fi són dues noies encara en procés de formació. El que és interessant del plantejament és que les dues vies d’ascens social que trien, ja sigui la de l’estudi o la del casament, les deixen insatisfetes. Cap de les dues pot (o sap) fruir de la felicitat ni quan la té servida en safata. Però és que per ser feliç t’han d’haver ensenyat a ser-ho, i una dona nascuda a Nàpols als anys quaranta tenia molt poques possibilitats d’haver sigut educada en aquest sentit.

Un món terrible per a les dones

Ferrante dibuixa un món terrible per a les dones: als barris més pobres de Nàpols mana la Camorra (sense que aquest nom aparegui en cap moment, s’entén molt bé quin paper tenen els germans Solara en l’economia del barri) i els marits claven pallisses brutals a les dones amb l’excusa més petita.

És una societat classista i masclista encara poc permeable a la revolució dels seixanta que entra per escletxes minúscules: els nois més estudiosos llegeixen Samuel Beckett a la platja o van a la presentació d’un escriptor jove de qui tothom parla i que es diu Pier Paolo Pasolini. Els personatges fan servir el dialecte napolità o l’italià culte segons el que volen aparentar: és apassionant observar l’alternança d’usos. Fins i tot en un ambient tan asfixiant, però, les noies s’escapen del control dels pares i els passa de tot en una fàbrica abandonada o a la platja, de nit, sota la lluna. L’emoció està servida.

Si ens prenem la novel·la com una reelaboració del fulletó del segle XIX i la novel·la psicològica del XX amanida amb una bona dosi de màrqueting del XXI, no ens decebrà i ens farà passar hores de lectura com si fossin minuts. Llavors hi encaixaran les estratègies de bestseller que Ferrante fa servir, com el final abruptíssim, les repeticions d’informació, l’acumulació de fets tràgics i, sobretot, la falta de risc o l’absència d’un estil que haurien pogut convertir la novel·la en una cosa única.

stats