La història ha jugat a favor de les primeres novel·les de Christopher Isherwood (1904-1986). El fet d’estar ambientades en l’Alemanya de la república de Weimar, on l’autor anglès va viure entre el 1929 i el 1933 i va assistir a l’auge del nazisme, els confereix un atractiu que no tindrien si transcorreguessin en un període i un escenari no tan crucials en la història d’Europa.

Això no vol dir que aquelles novel·les primerenques, que són la base del prestigi d’Isherwood, no tinguin un valor literari propi. El tenen, com queda clar llegint El señor Norris cambia de tren, publicada el 1935. La vivor i el colorisme del llenguatge, per exemple, són més que notables, cosa que podem apreciar gràcies a l’excel·lent traducció de Dolores Payás. En els passatges més potents, la prosa es desplega amb una precisió i un frenesí electritzants, puntejada per frases vistoses i efectives: “Como un largo tren que se detiene en cada pequeña y lóbrega estación, los días de invierno se fueron arrastrando con lentitud ”. No hi ha cap pàgina en què Isherwood no demostri el seu talent enèrgic i segur d’ell mateix.

Amb tot, El señor Norris cambia de tren no és una novel·la del tot reeixida. L’argument, descordat i sense una intenció global, se centra en la relació d’amistat entre el narrador, un transsumpte d’Isherwood, i Arthur Norris, un home pintoresc, inquietant i còmicament imprevisible, del qual no és possible treure l’aigua clara. Aficionat al sadomasoquisme, perseguit pels creditors i en teoria militant comunista, Norris es mou problemàticament (però amb comoditat) pel caos llibertí, agressiu i decadent del Berlín dels anys 30. És un Berlín en estat de guerra civil, collat per la inflació i en ebullició política, i on la gent es desfoga en prostíbuls i mítings. Tot i que és estranger, el caràcter ple de duplicitats de Norris funciona bé com l’encarnació d’un temps i d’un lloc en què la innocència i la impostura, l’astúcia i la ximpleria, el ridícul i el perillós, es barregen fins a resultar quasi indiscernibles.

Així i tot, un excés de descontrol i d’extravagància -Norris sobretot és pintoresc, i el pintoresquisme deshumanitza- llasten la novel·la. És significatiu, en aquest sentit, que en cap moment quedin clares les raons -psicològiques, anímiques, pràctiques- per les quals el narrador mostra un interès tan persistent pel senyor Norris. És com si, en el fons, Christopher Isherwood no disposés d’uns arguments prou sòlids per convèncer-nos que, com a lectors, també ens hi hem d’interessar. En tot cas, el retrat que fa del Berlín de l’època és impagable.