Després de Se sabrà tot (2010) i d’ Homes d’honor (2012) -totes dues publicades per Proa- Xavier Bosch completa amb Eufòria la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana. Si en les dues primeres novel·les havíem vist Santana en plena activitat professional -com a director del diari Crònica i com a presentador d’un programa televisiu, respectivament-, aquí el trobem en un hospital, “enguixat de pit a maluc”, recuperant-se d’un intent d’assassinat, inquiet pel que li ha succeït i malhumorat per la inactivitat obligada. És per culpa del seu estat convalescent que, a diferència de les novel·les anteriors, aquí Santana no és ben bé el protagonista de la història, sinó el nucli aglutinador de tots els elements i personatges que hi apareixen. L’argument d’ Eufòria gira al voltant de dos eixos. El primer és el macrocomplex -parc temàtic històric i casinos- que el multimilionari Roberto M. Faura -un self-made man mexicà, líder de la telefonia mòbil, un híbrid ficcionalitzat de Sheldon Adelson i Carlos Slim- pretén construir a la plana de Vic. El segon és un antidepressiu d’última generació, el Prodemax, que promet revolucionar “el negoci de la depressió”. Els dos temes no estan directament vinculats, però serveixen a Bosch per insuflar a la novel·la el nervi de la realitat més immediata i reconeixible. I, alhora, per mostrar com les males pràctiques i les intrigues de poder són igualment presents en dos móns que tenen ben poc a veure.
Un ofici obligat a reinventar-se
“ There is a devil loose ”, repeteix un telepredicador admirat per la dona de Roberto Faura. Aquest “dimoni a lloure” és present tot al llarg de la novel·la, i adopta la forma de les passions més irresistibles i desbocades: la luxúria, la cobdícia i l’ambició. També és obvi que aquests dos eixos argumentals permeten a l’autor reflexionar sobre una sèrie de temes: les relacions entre política i poders econòmics; “el panorama del frau a la Seguretat Social”; els tripijocs entre les multinacionals farmacèutiques, els laboratoris de recerca mèdica i els metges que recepten els seus productes a canvi de suborns... I, de fons, com una remor constant, hi ha també una ponderada reflexió sobre l’estat actual de l’ofici periodístic, en crisi, ple de possibilitats i obligat a reinventar-se. El mateix Bosch ja avisa, a la pàgina d’agraïments, que la novel·la és de “ficció real”.
Amb tot, una novel·la no pot ser només l’aparador per a unes quantes reflexions, per interessants que siguin. Bosch n’és conscient i munta un argument sòlid, entretingut, que avança a bon ritme i que està poblat per una rica galeria de personatges. Tot plegat li permet dramatitzar -donar una dimensió narrativa, complexa, no unívoca- als temes que toca. Entre els personatges, n’hi ha de tota espècie i condició: un polític corrupte, un periodista veterà que ha quedat a l’atur i ha de lluitar contra l’agonia de la nostàlgia, un hacker paraplègic per culpa d’un accident de rugbi, la Raquel -l’abnegada ajudant del Santana, gelosa de la fisioterapeuta que el tracta-, un gigoló menor d’edat, un visitador mèdic sense escrúpols… Bosch té facilitat per definir els personatges a partir d’uns pocs detalls vistosos, com quan Faura, tan poderós que ja no té sentit de la realitat, mana que es matin tots els porcs de la comarca d’Osona perquè la pudor no infesti el parc.
Escrita amb prosa directa, clara i efectiva, Eufòria juga fort la carta de les frases sentencioses i els diàlegs ràpids -amb un timbre d’autenticitat, enginyosos sense passar-se- i l’aposta resulta guanyadora. Notable, la novel·la es llegeix molt bé. La millor de la trilogia.
