EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim 26/04/2014

Dos pistolers a la casa de gel

'El monstre de Hawkline', de Richard Brautigan. LaBreu Edicions, 166 pàgines, 16 euros

i
Marina Espasa
3 min
Dos pistolers a la casa de gel

Com si es tractés d’un còmic de Lucky Luke, la història s’obre amb uns viatgers dalt d’una diligència. Som al 1902, i som a l’Oest americà. Com si es tractés d’una pel·lícula de Tarantino, dos dels viatgers, que resulten ser dos assassins a sou, mantenen un diàleg que oscil·la entre la quotidianitat i l’absurd, o més aviat que furga en l’absurd de la quotidianitat: com pesen les armes, no?, què va passar a Hawaii?, no pots parar de comptar-ho tot, tota l’estona?, i qui és aquella noia índia que entra al prostíbul amb una oferta que els dos pistolers no podran rebutjar?

Com si es tractés d’una pel·lícula de ciència-ficció de la dècada dels cinquanta, hi ha un científic embogit que busca una substància que permeti salvar el món, però la química li juga una mala passada. Com si estiguéssim llegint literatura psicodèlica, les percepcions visuals i acústiques dels personatges s’alteren, i una noia índia es fa transparent i es fon dins d’una altra dona, que resulta ser la germana bessona d’una altra que no s’hi assembla en res, i aviat es converteix en un reclam sexual ineludible. Benvinguts al món de llum i colors de Richard Brautigan.

Amics, birra, sexe i drogues

Richard Brautigan (1935-1984) ja havia publicat el seu llibre més famós, l’hilarant La pesca de la truita a Amèrica -que Blackie Books va publicar l’any 2010- i era una figura adorada per la Nord-amèrica contracultural quan, a mitjans dels anys setanta, es va instal·lar en una colònia d’artistes a l’estat de Montana. Amics, cervesa, sexe i drogues a discreció: és d’aquest substrat que beu El monstre de Hawkline, “Un western gòtic”, com diu l’encertat subtítol. Es tracta d’una història en què les ombres tenen personalitat i s’enfronten als objectes que les projecten i en què els monstres viuen sota el gel, perquè la casa on té lloc la majoria de l’acció -una mansió victoriana de vint-i-una habitacions- ha generat una immensa capa de gel al seu voltant per culpa dels experiments del seu amo.

Són coses així les que qualsevol lector de Brautigan troba normals: que un gegant es converteixi en nan, o que un paraigüer amb forma de pota d’elefant amagui un secret fonamental. L’humor és imprescindible, també: davant d’una pila de rocs colgats en merda de voltor, l’únic que els ve al cap als personatges és “Bé, per fi una mica de companyia”. I frases com “El camí era erràtic com la lletra d’un moribund sobre els turons” marquen un text amb el foc Brautigan: poesia fina com el tall d’una navalla. Això, i el control del ritme narratiu: el clímax de la persecució del monstre està magníficament pautat, amb capítols brevíssims que s’obren i es tanquen amb frases que marquen una sèrie de punts que el lector ha d’unir dins del seu cap. El Brautigan escriptor fa com aquell amic que és l’únic que no s’ha drogat de tota la colla i pot explicar amb tot luxe de detalls el que ha passat durant la nit, sense confondre els llums del sostre amb exèrcits d’aranyes malèfiques.

No es pot dir que sigui, estrictament, la primera vegada que Brautigan és traduït al català, perquè hi ha una edició de finals dels vuitanta -introbable i amb una coberta preciosa de Jordi Fornas- d’ El detectiu que somiava en Babilònia, i Anagrama ja el va traduir al castellà i l’ha mantingut al seu catàleg editorial, però per a molts lectors, especialment els més joves, a qui el llibre pot apel·lar especialment, es tracta d’una estrena. El català de Miquel Izquierdo sona bé i l’extravagància i l’humor estripat de Brautigan s’adiuen amb temps punxeguts com els nostres: tot està a punt perquè comenci una moda Brautigan? Esperem que sí!

stats