Llegim 05/03/2016

Domesticitat i desvari

vida de casa marilynne robinson edicions de 1984 Traducció d’esther tallada 224 pàg. / 19 €

Pere Antoni Pons
2 min

Vida de casa, publicada originàriament el 1980, va ser la primera novel·la de Marilynne Robinson (Idaho, 1943), actualment una de les autores més aclamades dels Estats Units. Amb un llenguatge poetitzant, recobert de veladures oníriques i ple de descripcions gairebé pictòriques -“uns núvols blancs, fornits, molsuts com querubins”-, la novel·la conta la història de dues germanes que es crien en una família marcada per la mort i les desercions.

Les germanes protagonistes, la Ruthie (que també és la narradora) i la Lucille, habiten una casa al llindar del poble de Fingerbone, a tocar d’un llac misteriós i enorme, on anys enrere va haver-hi un greu accident de ferrocarril en què va morir el seu avi i on al cap d’un temps va suïcidar-se la seva mare. Òrfenes, creixen amb l’àvia, que quan es mor les deixa a càrrec de les dues germanes fadrines del seu marit difunt. Les dues tietes velles de les noies no triguen gaire a veure’s superades per les circumstàncies i passen la responsabilitat de la criança a la Sylvie, la germana petita de la mare suïcida, una dona d’uns trenta-cinc anys de trajectòria erràtica i de caràcter fràgil i inquietant.

Aquesta inestabilitat familiar, més l’ambient suggestiu i espectral de l’indret en què viuen (“un paisatge exorbitant”, “un clima grotesc”), determina el caràcter de les dues germanes, necessitades d’afecte, sempre amb por de ser abandonades altre cop, molt unides al principi però progressivament distanciades a mesura que la Sylvie, que té tendència a contar històries tortuoses i inapropiades, es comporta d’una manera cada cop més excèntrica.

Una novel·la sempre estranya

El fet que Robinson opti per un llenguatge de textures simbòliques i que les dues germanes visquin una quotidianitat tan peculiar confereix a la novel·la una atmosfera entre casolana i mítica que fa pensar (sense igualar-lo, potser perquè aquí és menys crispat, més eteri) en el realisme funeràriament lluminós de Juan Rulfo. En aquest sentit, i encara que la traducció d’Esther Tallada s’intueix laboriosa i efectiva, potser hauria sigut adient traduir el títol d’una manera literal. Housekeeping vol dir “feines de casa”, o “intendència domèstica”, i el contrast entre un títol tan vulgar i l’estranyesa permanent de la novel·la recorda al lector que està transitant un món de veritats fonedisses, de realitats tan inaprehensibles com un somni i de records tan vius com l’instant present. També l’avisa que, en aquesta novel·la, el seny i el desvari són dues habitacions d’una mateixa llar.

stats