S’acaba l’Any Llull. Ha estat prolífic. Ens ha il·luminat. Aquell venerable savi de barba blanca, obsedit a convertir infidels amb l’art de la paraula i el pensament -no de les armes, com era habitual-, potser sense saber-ho va anar molt més enllà de la missió que s’havia proposat. Ara que es clou l’efemèride dels 700 anys de la seva mort, ara que la Fundació Carulla li ha dedicat la seva Nadala (la que fa 50), cirereta del pastís lul·lià d’aquest 2016, toca fer-ne la síntesi. Qui era? Com era?

Optimista. Creia fermament que podia convèncer els infidels, que no calia tallar-los el coll. Tenia una visió positiva de la humanitat, de la capacitat dels homes d’entendre’s. Parlant la gent s’entén. Era un optimista de bona fe. La fe bona, esclar, era la seva. Però no la volia imposar. Volia seduir, dialogar.

Pacifista. Això sempre ha estat revolucionari, però encara més als segles XIII i XIV. No anava pel món amb l’espasa, sinó amb llibres, paraules, raons, idees. Volia fer-se entendre. Rebutjava la violència, estimava el proïsme.

Heterodox. El seu llenguatge no era el dels teòlegs. Interpretava Déu i la fe a la seva manera: des de la raó! Tota una revolució. Se l’ha arribat a definir com el primer il·lustrat. Això el feia tan perillós com atractiu. Les instàncies oficials de la religió no sabien si era un geni o un boig. Ell mateix jugava a definir-se com lo foll. Tenia entrada a les grans universitats i al Vaticà: arreu se’l rebia amb admiració i recel, tot barrejat.

Organitzat. Il·luminat, sí, però alhora pràctic. Tenia un equip de talents intel·lectuals al seu servei, que escrivien amb ell i per a ell. No anava sol pel món. No treballava sol. Divulgava el seu pensament en llatí, àrab i català. I va crear escola, seguidors. Encara avui continua generant admiració i interès.

Infatigable. No va parar mai. Va deixar escrites 30.000 pàgines en més de 200 obres. No només era home de pensament, sinó també d’acció. Va viatjar molt: París, Roma, Tunis, Nàpols, Viena, Jerusalem, Santiago... Anava a trobar els poderosos cristians perquè l’ajudessin i els poderosos infidels perquè l’escoltessin. Va morir amb més de 80 anys, tornant del nord de l’Àfrica.

Científic. Va crear un mètode, l’art de trobar, basat en conceptes previs (diversitat, bondat...) i en la combinatòria, un rigor lògic que funciona a través d’unes característiques figures circulars. La seva era una recerca científica de la fe. Va crear un llenguatge. Se’l considera el pare de la informàtica.

Innovador. No només va ser modern perquè raonava i feia ciència, perquè estava al dia de tot, perquè viatjava, sinó també per com escrivia. No volia imitar els clàssics llatins ni la literatura romànica dels trobadors o les novel·les de cavalleria. Va crear noves formes literàries, amb molta llibertat. Perquè pensava sobretot a fer-se entendre, pensava en els lectors!

Tolerant. Va ser un català de Mallorca, terra conquerida per la generació dels seus pares. Una terra nova on va viure de primera mà el xoc amb l’islam. Una terra on també hi havia jueus. La joventut d’aquella societat li va permetre imaginar un món de convivència.

Local. Inaugura la prosa assagística en català. De jove havia escrit poesia en provençal. De fet, fins uns quants segles després, al món cristià no es tornaria a fer filosofia en una llengua que no fos llatí.

Global. Va ser un català universal. Des de Mallorca mirava el món: el seu món era el món. La seva missió era universal. La seva ambició, màxima.