31/01/2015

Defugir el conflicte

2 min

És difícil traçar la línia entre una comèdia lleugera i una història insubstancial, sobretot si partim d’una falsa dicotomia: la que assimila comèdia lleugera a una història embolicada, ben construïda i que no qüestiona grans tabús de la societat i la que associa història insubstancial amb algun component de tipus moral. Cal anar més enllà i fixar-se en els mecanismes literaris, i en com els fa funcionar l’autor. Si fa que permetin aprofundir en la realitat i copsar-ne detalls subtils que revelin fets que no són a la superfície. Sense deixar de buscar sempre la il·lusió de realitat, l’efecte d’estar vivint allò que es llegeix, cosa que no acaba de passar en aquesta nouvelle de Berta Jardí -autora de Carnaval (1987) i La portentosa vida del sastre Bariloche (2011)-, per altra banda escrita amb tota correcció.

Es pot considerar que n’hi ha prou amb un seguit de situacions anecdòtiques enllaçades per bastir una història “sense pretensions”: els maldecaps que suposa l’organització d’un concert de música clàssica al poble inventat de Viladàs, que no pot ser gaire lluny de Viladrau. Però, a mesura que llegim, tenim la impressió que les desventures del secretari del compositor i la regidora de Cultura, o els comentaris de les pastisseres del forn, estan extrets d’un capítol -del tot correcte dins del seu gènere- de Ventdelplà o La Riera, però no tenen prou gruix ni ofici per bastir una novel·la.

Una estampa estereotipada

Parlem de gruix, per exemple, per referir-nos a la caracterització dels personatges: cal donar una mica més de profunditat al Waldemar despistat i voluntariós que roda pels carrers de Viladàs i tan aviat en visita l’església com un club de prostitució. O no es pot obviar l’enfrontament entre el pare ja ancià del compositor i el fill que torna al poble. No pot ser que, en el fons, l’únic gran entrebanc sigui que desapareix una part del piano durant el trasllat... i que se’n llogui un altre.

Parlem d’ofici quan trobem una trama secundària que segueix l’evolució del piano de cua extraviat, però que no entra gairebé mai en contacte amb la trama principal. No respirem ni ensumem l’ambient d’un poble de l’interior de Catalunya a través dels ulls d’un estranger: més aviat en captem una estampa d’allò més estereotipada.

stats