Afinals dels anys 70 va arribar al nostre país l'onada de noms d'aire hippie. Hi havia, en la tria de determinats noms, una doble simbologia. D'una banda, es triaven noms relacionats amb els valors d'aquest moviment que havia inundat Amèrica de barbes i de flors i, de l'altra -a la vegada-, hi havia un element transgressor en el fet de triar un nom que no formés part del santoral catòlic. ("Quin sant és aquest?", preguntaven, alarmats, els avis, davant l'originalitat dels noms dels seus néts.)

Molts noms dels que considerem que tenen una aurèola hippie estan relacionats amb la natura. D'aquests, alguns pertanyen al santoral catòlic però, degudament passats pel sedàs hippie, obliden el sant o la Mare de Déu que tenen al darrere, perden la reminiscència religiosa i es relacionen més directament amb l'element natural. Parlo de Mar, Margarida, Alba, Rosa, Aurora, Neus, Violeta, Coral, Estrella, Flor, Sol, Narcís, Hortènsia, Llum o Jacint o Nil.

En altres casos, els noms sorgeixen diguem que, amb naturalitat, quan els pares decideixen simplement escollir el nom d'un element de la natura i transformar-lo en nom propi, com és el cas de Duna, Heura, Ona o Lluna.

I encara ens trobaríem amb un tercer apartat. Em refereixo a noms que tradicionalment hem considerat molt vinculats a l'Església catòlica però que podríem valorar -si així ho desitgem- estrictament pel seu significat, ja que fan referència a conceptes bonics i positius. És, per exemple, el cas de Pau, Alegria, Felicitat o Consol. Personalment, estic a favor de recuperar aquest darrer, Consol -allò que alleuja la pena i el dolor, no em direu que no és bonic-, que podria passar a engruixir la llista d'aquells noms que sonaven a antic, com si només se'n poguessin dir les àvies, i que ara resulten tan moderns.

Si l'escurcem a la catalana, per afèresi, ens trobem amb Sol (bonic, curt i sonor), que fins ara enteníem, segurament, com a abreujament d'un altre nom, Soledat. Però, en aquesta vida, més val oferir consol que predicar la solitud, oi?