–Bon Nadal –fa. Perquè vol semblar una dona normal, no una d’aquestes que no van a veure mai els familiars a les residències.

–Bon Nadal! –exclama la recepcionista, que va amb bata blanca i crocs, però també amb una diadema vermella i marró que simula les banyes d’un ren. Al darrere del taulell hi ha un avet que pampallugueja.

–Vinc a veure el senyor Artur Ricart –diu. I pensa: “Abans de les crocs, les infermeres i les treballadores de les residències duien aquells esclops blancs”.

–Familiar? –pregunta la noia.

No sap què dir. Ha de dir “filla”?

–Sí, familiar.

Fa anys que no el veu i sap, perquè l’hi van dient els germans, que sí que se’n cuiden, que s’ha encongit molt, que pesa molt poc, i que l’Alzheimer ja li ha avançat tant que no coneix gairebé ningú. “Llàstima, la meva dona està fent la verema”, es veu que repeteix quan el van a veure. La mare fa anys que és morta.

–El tens al jardí prenent el sol –diu la recepcionista tota jovial–. Que el sol és bàsic per als viejitos.

El reconeix a l’instant, assegut en una cadira de ferro, mirant–se la muntanya de Montserrat. Nota un pessigolleig a la vulva, com quan de petita es donava impuls al gronxador. Ara es voldria gronxar, com és que un dia es va deixar de gronxar?

S’hi acosta. Encara li té por. Té por del cinturó. De com se’l treia. De la manera de preparar l’escena: “Fes el favor de venir, t’haig de pegar”, deia, tan calmat, assegut a la cadira, sempre la mateixa cadira. I els germans i la mare cridaven: “Ves–hi! No ho empitjoris”. Ella hi anava, ell se la posava a la falda, bocaterrosa, com un practicant, li apujava la faldilla, li abaixava els leotards al mateix temps que les calcetes. “Calcetes”. No en van dir mai “calces” a casa seva. No era tant el mal com la por de no veure què estava passant i què havia de passar. Premia el cul, no podia relaxar–lo, tot i que els germans, experts, l’hi aconsellaven. Ara, per molta calor que faci, no pot dormir amb el cul destapat.

Els seus germans van continuar amb l’empresa familiar: una multinacional del cava. Ella va marxar ben lluny, a la Borgonya, a estudiar la carrera de sommelier i mai més va destapar cap ampolla de Ricart (el cava semisec que venen a set euros i que paga la quota de la residència). Algun cop, a la tele, ha vist com els que celebren que els ha tocat la loteria destapen ampolles de Ricart i se les tiren per sobre. No serviria per a res més, aquell cava.

–Papa... –xiuxiueja.

– Hombre! –exclama, enrogallat, l’home–. Shane!

L’ha reconeguda, doncs. Li deia Shane. Era el personatge de l’Alan Ladd a Arrels profundes. Sempre li retreia que tenia cara d’home, amb aquells cabells tan curts.

–Hola, papa, com estàs? –i li toca l’espatlla.

–Morint–me –remuga ell.

–Sí, ja m’ho han dit –que poca cosa que és, ara. Podria abraçar–lo? No, de cap manera.

–Shane, Shane. Llàstima. La teva mare està fent la verema.

–T’he portat bombolles, papa –fa ella.

–No em deixen beure! –rondina ell.

Però ella no en fa cas i del sarró en treu un estoig amb dues copes, que diposita a la taula (una taula de jardí, de pedretes de colors), i una icebox, que deixa a terra. A dins de la capsa, plena de gel, hi ha una ampolla de Salon de l’any 2008.

Agafa l’ampolla verda i inicia la maniobra de destapar–la, com si estigués al restaurant. Deixa el tap a la taula, omple mitja copa, omple l’altra mitja, torna a la primera.

–Té, papa.

–Qui és vostè? La meva dona està fent la verema.

–Shane, papa. Soc el Shane.

–Qui és vostè? La meva dona està fent la verema.

–Soc jo, papa. La teva filla Dolors.

Se’n deu recordar, del cinturó?

L’home agafa la copa i xarrupa. Aixeca la mà dreta com si fos un urbà que volgués aturar el trànsit. Tanca els ulls, emocionat. Beu en silenci. S’eixuga un ull plorós, d’un blau intensíssim com pell de barrufet.

–En vols més, papa?

–Sí. Sí. Més. Què és això tan bo?

La filla riu i també beu. També tanca els ulls, extasiada. Les bombolles li entren per la gola, li baixen a la panxa, li arriben als ulls, per dins, a la punta dels dits de les mans i dels peus.

–Que és bo... –mormola el pare–. Què és?

La filla gira l’ampolla, perquè l’home no en vegi l’etiqueta. Desa el tap a la butxaca.

–No saps què és, això, papa? Això és Ricart, el teu cava.

L’home mou el cap aclaparat.

–Això ho he fet jo?

Ella riu.

–Sí, és una edició especial de Ricart, el cava de la família.

–Però això... –mormola l’home–. Ens van posar...? Ens van puntuar...?

–Punts Parker? Cent.

–No me’n recordava, que hagués fet coses tan bones.

–Sí, papa. Has fet coses molt bones.

–Això ho he fet jo... –repeteix ell–. Això ho he fet jo...

Tots dos s’acaben la copa d’un glop.

–Sí. Bon Nadal, eh, papa?