En les darreres setmanes hem vist com els diaris es doblegaven novament al joc de la propaganda: fotografies i noms estel·lars mostraven rostres d'autors, vells coneguts, i les seves flamants novetats per al goig suprem de la rentrée literària. Em pregunto quin interès poden despertar avui senyors com Stephen King, Vargas Llosa, John Grisham o Julia Navarro. Què se'ns en dóna d'aquests formidables venedors, alguns d'ells escriptors menors, que coneixem sobradament? ¿No és més interessant descobrir l'ànima d'un escriptor que comença? Us proposo La peixera , el debut literari de Maiol de Gràcia Clotet, una novel·la diferent avalada per Edicions del Periscopi. I no dic això per descobrir-vos un fenomen enlluernador, sinó per fer visible l'ambició literària d'aquesta nova generació d'escriptors en llengua catalana que basteixen i fortifiquen gèneres que encara avui són escassos i precaris.

Tinc la sensació que aquesta faula pessimista anomenada La peixera suporta en certa manera tot el pes del món, un món que sembla traslladar-nos a un futur pròxim, un malson d'incalculables i desastroses conseqüències, on el preu de la salvació passa pel sacrifici humà d'alguns. Entenc que és una obra que neix d'una tensió insuportable entre la vida i la literatura, transformant la literatura en una paràbola de l'opressió i la repressió, davant el desconcert d'una realitat difícilment assumible. Per situar-nos una mica, podríem pensar en aspectes de 1984 de George Orwell, Un món feliç d'Aldous Huxley, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury o Momo de Michael Ende; tot i que Josep E., l'escriptor protagonista de la nostra història, no deixa d'emmirallar-se en aquella terrible angoixa que devia patir el Joseph K. de Franz Kafka, especialment en la primera part de la novel·la. La diferència, en aquest sentit, és que Kafka és implacable, i Maiol de Gràcia no. Vull dir que hi concorre un cert postulat temàtic i una ingenuïtat que empara qualsevol dolor real.

Imagineu Barcelona convertida en un lloc on hi ha barris que són zones d'exclusió, com en la magnífica ficció District 9 de Neill Blom-kamp. Aquí, però, els homes hi són segrestats, narcotitzats i sotmesos, convertits en una mena d'autòmats, útils només per a la producció: els homes marrons. La tirania no té rostre, només en tenen uns quants individus que formen la resistència. Ha desaparegut la llibertat, s'ha prohibit l'escriptura i només hi ha llibres tècnics. És un present automatitzat, en què l'única felicitat arriba a través del somni, la memòria o per associacions proustianes que retornen la infància. La peixera compon una realitat que transcorre de forma oposada al que seria una societat ideal, esclavitzada i en mans d'una organització totalitària, una situació extrema i, en certa manera, apocalíptica. La tesi sembla que és que el capitalisme neoliberal ha portat a desenvolupar aquesta situació límit d'abús i llibertats retallades, i ha convertit els ciutadans en éssers submisos i productius que estan en mans d'un opressor sense rostre. Tanmateix, l'escriptor és una víctima paradoxal que acaba convertint-se en una transfigurada reminiscència de l'esperança universal. Un món, malgrat tot, on la literatura acaba essent redemptora i fonamental. No sé si Maiol de Gràcia serà elevat als altars de la posteritat com somia Josep E., el protagonista d'aquesta agosarada i amarga utopia negativa, però seguint les passes de la seva ment literària un s'ho passa la mar de bé. L'escriptura directa, els girs sorprenents i la lògica personal de l'autor fan d'aquesta lectura honor a l'ambició.