El tema central de l’obra de Rodoreda, “malgrat haver viscut dues guerres i un difícil exili, no són pas aquests esdeveniments dramàtics i capitals”, escriu Carme Arnau en el seu pròleg d’Isabel i Maria (1991), “sinó un altre tipus de guerres més personals, aquelles que tenen com a centre un nucli familiar enverinat i clos”. Rodoreda certament no és un testimoni. Per molt convincents que puguin ser els seus personatges, pocs són fruit d’una experiència directa. Del seu exili -tan llarg, tan dur- només en veiem pinzellades que quallen en alguna escena aïllada. Rodoreda no fotografia el seu temps, no és una cronista. Les seves obres són, com bé va dir ella mateixa a la portada d’una de les seves novel·les, un “mirall trencat”.

Cal posar sota qüestió la mateixa capacitat de reproduir el món tal com és perquè la realitat és infinitament més complexa del que ens sembla. Per això Rodoreda recrea una atmosfera d’angoixes, penúries, pors. Els seus contes, novel·les i poemes fan estremir. Tots. No importa de què parla, aquesta autora fa sacsejar les categories amb les quals observem l’entorn. En les obres de Rodoreda -com en les de Kafka- desapareix una de les més grans comoditats de la vida: la distinció entre el que és públic i el que es manté a l’esfera privada. No hi ha un recer segur. D’aquest cinema ningú no en pot marxar cap a casa quan la pel·lícula s’hagi acabat.

Cal ser conscients que, en aquest sentit, Rodoreda forma part d’un immens corrent de revolta que es va anar aixecant a Europa amb les guerres repartides entre 1914 i 1945. Aquesta desobediència comença potser amb aquella frase que Joyce va entreteixir en el seu Retrat (1916), en què el “jove artista” titlla la Irlanda devota i enamorada de les seves pròpies arrels d’una “truja que devora les seves cries”. Cap “nucli familiar enverinat i clos” mai es pot desvincular del destí col·lectiu. Els avisos de Joyce o de Kafka van quedar confirmats per unes ensulsiades cada cop més grans. Danilo Kiš va demostrar com d’impregnada estava la societat europea de l’antisemitisme visceral, cec i irracional d’on va brotar la bogeria nazi. I Thomas Bernhard, que també va créixer assegut a la falda d’un avi estrafolari, no es va cansar mai de repetir que cal desmantellar tota autocomplaença, furgar en las arrels de la pròpia identitat i descarnar-les perquè és allà, en aquests paradisos intocables, on rau l’origen de les cegueses.

La postal idíl·lica del passat

A El paradís perdut de Carme Arnau buscarem en va el dubte sobre la identitat col·lectiva, com si no calgués també sospesar el catalanisme a la llum de l’ocàs europeu. La biografia és minuciosa, profusament documentada, ben escrita i amena, però trontolla en una qüestió fonamental: cal que decidim si de debò volem entendre el passat i deixar de mirar-lo com una postal idíl·lica. ¿Com devia ser una societat en la qual una família de recursos més aviat modestos pogués obtenir una dispensa del Sant Pare per evitar un periculum incontinentiae? La jove i el germà de la seva pròpia mare convivien sota el mateix sostre. El matrimoni servia per fer callar les males llengües, però l’incest i la dispensa, en canvi, no podien provocar cap escàndol...

On és l’error? Joyce, Kafka, Kiš i Bernhard ho han respost amb precisió. Quan la mentida s’institucionalitza, quan les banderes -i tantes que onegen amb gran alegria en aquest paradís perdut- envaeixen els carrers, l’esperit crític minva, les vergonyes s’amaguen, el patiment es fa mut i resulta devastador. “Jo estimo el que és meu no per bonic, o per bell, o per superior, no! Només perquè és meu...”, va escriure Rodoreda de molt jove, tal com informa Arnau. Estimar no vol dir haver de retocar una fotografia perquè sembli un paradís. A la portada d’aquest llibre la nena que, asseguda a la falda, es mira el seu avi amb embadaliment infantil és ingènua, confiada i crèdula. ¿Rodoreda ens ha deixat el seu immens llegat literari en herència perquè preservem aquesta mirada? Diria que no, vull creure que no.