BarcelonaManel Fontdevila (Manresa, 1965) i Albert Monteys (Barcelona, 1971) són dos dels historietistes catalans més importants de les últimes dècades i, des del 1997 al 2014, els humoristes gràfics que van encapçalar la renovació de la revista El Jueves amb sèries com La parejita, Tato i, sobretot, ¡Para ti, que eres joven!, que feien a quatre mans. Quasi una dècada després d'abandonar la revista per dignitat arran de l'episodi de la portada censurada, l'ARA torna a reunir Fontdevila i Monteys per il·lustrar amb historietes i acudits el diari especial del 31 de març, un ARA il·lustrat que coincidirà amb la nova edició del Comic Barcelona i que escalfa motors per al recull de ¡Para ti, que eres joven! que publicarà al maig el segell ¡Caramba! d'Astiberri.

Com va començar tot, com us vau conèixer?

— Albert Monteys: Els anys 90, a Camaleón Ediciones, una editorial de Barcelona on feien fanzins més o menys professionals. Allà el Manel i el Pep Brocal feien Mr. Brain i jo el Mondo Lirondo amb La Penya.

— Manel Fontdevila: Ells eren més joves i estaven començant, però nosaltres ja veníem rebotats de les revistes dels 80.

— A.M.: I després ens vam tornar a trobar al suplement infantil de l'Avui, on el Manel feia guions i també hi col·laborava el col·lectiu on jo era, La Penya.

I després vau entrar a El Jueves?

— M.F.: Sí, però abans vam passar tots dos per Puta Mili, que era una revista germana d'El Jueves construïda al voltant de la sèrie de l'Ivà i pensada per a la gent que feia la mili.

Però vosaltres havíeu fet la mili?

— A.M.: No, ningú d'aquella revista l'havia fet. No érem gent amb la disposició genètica per fer-la. Però poc després vam entrar a El Jueves i suposo que ens van veure espavilats i ens van posar al consell de redacció per aportar-hi idees fresques, perquè la redacció encara era la que s'havia format el 1978.

— M.F.: Va ser al consell de redacció que ens vam conèixer de veritat, l'Albert i jo. I el primer dia al consell José Luis Martín ens va dir que havíem de fer una sèrie junts de "coses juvenils", dues pàgines cada setmana.

No vau seguir gaire la consigna de fer temes juvenils.

— M.F.: Per al primer número sí, ens van dir que parléssim de pírcings i tatuatges, però jo l'únic que en sé és que no me'n faré cap a la vida. Al final, el tema podia ser qualsevol: "coses que hi ha al supermercat". Eren exercicis d'humor, feia una llista i la passava a l'Albert i ell feia l'acudit.

— A.M. Va arribar un punt que era quasi un exercici d'improcomedy parlant de coses de la vida. El títol, ¡Para ti, que eres joven!, era un acudit més, però només va servir perquè al cap dels anys la gent sempre ens digués "Ja no sou tan joves, eh?"

És que vau estar disset anys fent la sèrie! Vau haver de treballar per encaixar els estils, al principi?

— M.F.: Aquesta és la part màgica. L'Albert i jo ens havíem vist aquí i allà, però no havíem fet actualitat ni havíem col·laborat mai, però va funcionar. I el més curiós és que parlàvem del tema i el distribuíem, però després cadascú feia la feina a casa seva.

— A.M.: El secret de la nostra parella és que fèiem molt poca cosa junts. Sorprenentment, crec que mai ens vam trepitjar un acudit. I com que sempre entregàvem a última hora i ho muntava el dissenyador d'El Jueves, no llegíem la part de l'altre fins que es publicava la revista. Però funcionava, per això va durar tant. Al cap de quatre anys ja pensàvem que havíem tocat tots els temes i vam estar tretze anys més fent la sèrie. Sempre hi ha idees.

Han passat vint anys d'algunes d'aquelles pàgines. Quan les revisàveu per al recull que Astiberri publicarà al maig (¡Para ti, que eras joven!), heu sentit la necessitat d'agafar típex i canviar-hi moltes coses?

— A.M.: Jo he pensat molt en Roald Dahl aquests dies. Hi ha pàgines que ara no ens representen i no ens sentim còmodes publicant-les. Hi ha coses, potser un 5%, que ara són problemàtiques, com si diguéssim, i que les posàvem alegrement, sense gaire empatia.

— M.F.: El problema no és què diran els altres, sinó nosaltres mateixos. Hi ha acudits meus de fa quinze anys que ara em molesten. En deu anys han canviat moltes coses i te n'adones. Fa deu anys teníem molt assumides qüestions sobre els rols sexuals i sortir a lligar que ara les veus i són una mica ràncies.

No sentiu, doncs, com diuen alguns humoristes, que ara hi ha menys llibertat per a l'humor?

— A.M.: A nosaltres ens ha impedit fer acudits un jutge o un editor, però no internet. A El Jueves d'abans de les xarxes cada setmana arribaven quinze cartes de gent molt emprenyada i això no ens impedia fer l'acudit. Al final tothom fa els acudits que vol, passa que has d'assumir que, si fas un acudit masclista, potser t'ho retreuran per xarxes.

— M.F.: Podríem haver publicat el llibre tal qual, sense canviar-hi res, i algú ens podria haver dit que érem masclistes. I és veritat, érem més masclistes que ara. I ens pensàvem que no ho érem. La gent ha d'assumir les seves contradiccions.

Què opineu de l'acomiadament de Manel Vidal de Zona Franca?

— A.M.: És el tipus de problema en què els humoristes ens podem trobar, sobretot si fem coses una mica transgressores. L'humor també té aquest valor com a camp de proves per dir coses que no es poden dir. Nosaltres vam començar a fer humor els anys 90, quan aparentment tot es podia dir i no passava res, però això em feia pensar que, en el fons, el que fèiem era innocu. El Jueves va estar anys fent acudits del rei i allò no minava gens la institució de la monarquia. Per això, quan un jutge va segrestar la revista, i és aplicable al cas de Zona Franca, penses que almenys has molestat algú i has generat un debat. I això justifica una mica la feina.

— M.F.: També és clar que, quan treballes per a algú, qui paga mana. Però a mi el que em va semblar maco és que tothom plegués, perquè normalment t'esbronquen, et recorden el llibre d’estil i tu adaptes el teu discurs.

Parlant de plegar, vau ser els primers de plegar a El Jueves quan RBA va censurar una portada del rei. Fins a quin punt va ser important per a vosaltres la decisió de l'altre?

— M.F.: No ho recordo gaire perquè aquells dies era a Bilbao en una de les jornades més estranyes on he anat mai, una cosa sobre còmic i futbol, amb l'editor de la revista, Òscar Nebreda. Jo estava tot el dia al telèfon parlant amb la gent d'El Jueves i ell buscant restaurants per sopar, que era una cosa admirable de l'Òscar, la seva passió per viure i disfrutar.

— A.M.: Primer ho vaig consultar amb la meva parella, que em va dir: "Fes el que vulguis perquè igualment ho faràs". I després ja vam parlar nosaltres. I va anar molt bé marxar-ne junts, va ser bonic perquè ens va donar l'empenta per fer altres coses.

— M.F.: El problema és que l'editor de RBA no només va canviar la portada, sinó que també volia dir que havia sigut un error d'impremta i que tots participéssim en aquella mentida, per no reconèixer que era un acte de censura. I una cosa és exercir el teu poder com a editor i una altra enganyar els lectors. No volíem perdre la credibilitat que teníem davant el lector, no ja com a intel·lectuals ni res, sinó simplement com a persones honestes. Així que vam dir que no.

— A.M. Et quedes molt a gust, quan algú es pensa que et pot obligar a fer el que vulgui i no ho fas. Però no ho pots fer gaires vegades a la vida, esclar.

— M.F. De fet, potser no ho farem mai més.

Vau aprofitar tot el suport rebut per crear la revista digital Orgullo y satisfacción, un projecte il·lusionant i pioner que no va aconseguir ser viable i va tancar al cap de tres anys. És una espina clavada?

— M.F. No, cap espina, simplement va anar així. Vam aprendre'n molt, sobretot coses que no hauríem d'haver fet com deixar una feina sense tenir estalvis.

— A.M.: El dia que vam decidir tancar-ho no va ser gens dramàtic. Era evident que els números no sortien i tots teníem ganes de fer altres coses. De la mateixa manera que el Manel i jo vam ser directors d'El Jueves i vam aguantar fins que ens vam adonar que no volíem ser directors de res, tampoc teníem al cap ser editors. I es va acabar quan s'havia d'acabar.

— M.F.: Es va acabar quan s'hi havien de posar peles, que era una frontera que no volíem traspassar perquè tots érem gent humil i sense coixí econòmic per posar-nos a fer d'emprenedors.

Des d'aleshores no han sortit més revistes d'humor i El Jueves fins i tot ha passat a ser mensual. Com veieu l'evolució de l'humor gràfic?

— A.M.: El suport de l'humor gràfic ha canviat radicalment i ara es consumeix més per WhatsApp i xarxes que no per qualsevol altre format. I els temes es cremen a més velocitat: una revista setmanal arriba sempre tard, perquè Twitter o Instagram ja genera tots els acudits possibles. Potser la feina de l'humorista hauria de canviar.

— M.F.: L'humor gràfic és bàsicament el mateix, però ara tenim la competència del brainstorming constant que fan les xarxes, que ofereixen tot d'acudits gratis al moment. Per tant, els dibuixants ens hem de plantejar què podem aportar: afegir-hi l'opinió, caragolar una mica més el tema... Un altre canvi és que abans tots els humoristes teníem barba i ara hi ha moltes senyores que fan humor. I també molta gent que fa humor només a xarxes i sense voluntat d'arribar a un diari, sinó que ja en viuen. La gent de la nostra generació anem una mica perduts i fem el que podem. I ja veurem què passa amb la intel·ligència artificial, perquè potser li pots demanar que faci acudits nous del Sempé. Al cap i a la fi, sempre estem barrejant quatre convencions i frases fora de context. Això genera por, però també una certa emoció perquè és un món nou.

El vostre projecte més immediat és il·lustrar totes les notícies de l'ARA del 31 de març. Com encareu al repte?

— A.M.: La meva previsió és entrar en estat de pànic d'aquí a 48 hores i que sigui el que Déu vulgui. Aquestes coses s'han d'enfocar així, ens hem de sorprendre a nosaltres mateixos i divertir-nos mentre les fem.

— M.F.: Aquesta és la idea. Un diari amb dibuixos, acudits i historietes pot ser molt divertit. I per experiència sabem que, de vegades, les coses que fas més de pressa també tenen el seu què. I bàsicament volem portar l'encàrrec cap a nosaltres, ficar la pota al diari com si ens haguéssim colat a la redacció de l'ARA i us guixéssim tot el diari. La idea és passar-nos-ho bé i fer nostre el diari.

Hi ha alguna notícia que us faci especial gràcia il·lustrar?

— M.F.: No sé, la pau al món, la cura del càncer? És difícil fer acudits de coses que et fan il·lusió. Quan treballava a Público i ETA va anunciar que plegava vaig fer un acudit de merda. Estaria bé que aparegués un ovni: a la portada posaríem l'Albert dient: "Jo ja ho vaig dir". Però l'únic que tinc clar són quines notícies no voldria fer, com la mort d'algú que aprecies.

— A.M: L'acudit funerari és un clàssic que mai surt bé. A Orgullo vam optar per ser molt cruels amb els morts, així que millor que no es mori ningú important.

— M.F: Si es mor Jordi Pujol serà un moment de tensió, eh? Hi ha gent que se l'estima molt i d'altres que gens, serà un repte fer un acudit que acontenti tothom.

I si morís el rei emèrit?

— A.M.: Home, l'emèrit ja ens va bé. Amb ell sí que podríem fer un acudit cruel sense problema.

A la introducció del nou ¡Para ti, que eres joven! cadascú ha fet un retrat de l'altre. Per acabar, us demanaré als dos si podeu explicar què us agrada més de l'humor de l'altre.

— M.F.: A mi, de l'Albert, m'agrada molt la seva espontaneïtat. No és basa en aquestes equacions que hi ha de l'humor, sinó en un to i una manera de dir les coses molt àgil i gens pretensiosa que m'entusiasma. I el seu dibuix és fabulós, no es pot dir una altra cosa.

— A.M.: Per a mi el Manel és un dels millors humoristes de la seva generació i m'al·lucina la seva capacitat per parlar de coses importants amb opinions de pes i, al mateix temps, ser hilarant. I són dues coses que habitualment no van juntes. De fet, abans d'El Jueves jo havia fet molt poc humor gràfic i quan vaig entrar-hi el meu referent era el Manel. I durant els primers anys l'intentava copiar, perquè era i és un referent absolut.