Crítica
VÍCTOR OBIOLS

El verí de la salmòdia

'La ciutat cansada' de Maria Cabrera. Proa 60 pàg. / 15 €

La poeta Maria Cabrera / CRISTINA CALDERER Zoom

D’un poeta, el primer que demanem és que sigui fetiller de llenguatge, faedor de figures, fogoner d’espurneigs; un regenerador de la vida imatgística i metafòrica. Tot això ho tenim amb Maria Cabrera, i molt més. Recordo l’adquisició d’aquell Jonàs primicer, en un temps en què jo feia de Jonàs en el Nabí carnerià pels escenaris, i me’l sabia tot de cor. Allò fou un bon auguri. La lectura de La ciutat cansada deixa un regust malenconiós de deseiximent, dickinsonià (se suposa que les peces signades a Amherst hi tenen alguna cosa a veure...), un batec somort que malda per sobreviure davant de les contrarietats de la realitat (l’eròtica, la psíquica, la civil). La “ciutat mala”, que és Barcelona, sembla un lloc d’amor-odi, un espai d’intensitats variables. Les tribulacions d’una dona jove interrogant-se sobre les coses més pures i més bèsties, i escrutant l’horitzó de les seves esperances i dels seus anhels, sembla un lloc de trànsit que a voltes es fa intransitable, i a voltes és pura correntia. I els vertígens i buidors d’un cor que combat amb espasa i escut de paraules les giragonses del desig són d’allò més densos i punxeguts. Una llengua afuada i candent, actualíssima, que mastega la tradició per inventar un llenguatge poètic singular, amb parentius evidents.

L’endreça ens ajuda a situar l’obra en el mapa: a part de les figures tutelars (Maragall, Rodoreda, Carner, Bauçà, Bernhard, Boris Vian, Vinyoli “i el verb que totes les parts m’ascla de la Víctor Català”), hi ha la lluminosa Blanca Llum Vidal, la trempada Dolors Miquel i el sortiller Enric Casasses, un trident de potències claroses. Dels joves, Camacho Grau, Xavi Grimau, Maria Sevilla, i l’incomparable Rubén Luzón, que li dona l’epígraf que després ella emprarà en un poema, i que, d’alguna manera, fa de divisa: “que aquell llibre que jo havia d’escriure, / vagina amunt, fins a abastar la gola”. És a dir, allò que neix de l’entranya ha d’arribar amunt fins a la gola per fer-se veu i fer-se paraula. I ha de ser escrit, i ha de ser dit. Una poètica entranyable, en el sentit més literal i precís del mot, tal com el defineix el DIEC (per tant, potser la cursiva a l’adjectiu hi és sobrera): “Que causa un sentiment o un afecte molt pregon, molt íntim”.

Una flor seca al cor d’un llibre

Qui troba una flor seca al cor d’un llibre ( Postcard from the North, I / Qui de vosaltres ) és un lector d’un llibre llegit. I què som nosaltres, fills del XXI, sinó hereus d’un llarguíssim palimpsest amb el qual hem de pactar per no envellir, cuidant de no entrar en l’angoixa mallarmeana d’haver llegit tots els llibres... (la picada d’ullet de Cabrera a Culpes o fisiologia d’un cor : “...al Proust que mai no has llegit... al Freud que mai no has entès...”). Tan esponerosa és Safo com la Miquel, tan ufanós és Homer (de qui cita Cabrera la bella dita, girada per Carles Riba, “perquè hi hagi cançons per als homes a néixer”) com en Casasses. I és així com ho veu i com ho vol la poeta, perquè ella, a diferència de la gent de la citació de Juli Vallmitjana (“Pel carrer només hi passa gent que no es fixa en les coses”), es fixa en tot, i el tot el fixa en mots, sovint amb alambinades figures, amb un viver d’imatges i metàfores, de vegades de lirisme corprenedor: “Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer estremiment de les dàlies”, el bell poema en mallorquí, l’esplèndid “això del patir / és com / badar magranes / és com / treure’n robins”, o això, que hauria pogut també donar títol al llibre: “La perfecta indiferència del celatge devorat per les gavines”. I amb l’últim vers la clava: “Espero la flauta dolçament imbècil de l’amor”.