ELS LLIBRES I LES COSES

El fatalisme de passar-se la vida pensant-ho tot

El fatalisme de passar-se la vida pensant-ho tot / ARA Zoom

Pensar, pensar i pensar. Pot ser una condemna? Allò que ens fa humans també ens pot encadenar, paralitzar. Pensar per damunt d’actuar, enllaçar preguntes una rere l’altra, sense solució de continuïtat, sense resposta definitiva. Per què estimem? Per què escrivim? Per què vivim? Una mirada només filosòfica davant la vida pot arribar a empresonar-te en el món de les idees: pensant-ho tot, cada gest, cada cruïlla vital, per insignificant que sigui. El pensament com a fatalitat.

El poeta Enric Umbert ha novel·lat els últims dies de Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Portbou, 1940) com la fi d’un home que pensa, que pensa obsessivament, que quasi només sap pensar, perquè és el que sempre ha fet i perquè pensa que s’acosta la seva fi. L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62) és el retrat minuciós i tràgic de l’agonia d’un filòsof en trànsit cap a la mort, d’un home que fuig per acomplir el seu destí, com si empaités resignat la bellesa el fracàs. Sempre ha pensat i sempre ha fugit, protagonista d’un món en progrés cap a l’autodestrucció, la convulsa i decadent Europa del nazisme i la Segona Guerra Mundial.

Mentre camina per creuar la frontera, de Banyuls cap a Portbou, malalt i fuetejat per la tramuntana, la vaga consciència del final proper el porta a repensar el passat. “El passat no és pas un fet distant que es converteix en objecte de record, en tot cas vindria a ser una necessitat que es construeix en el present”. Per recordar cal tenir consciència del temps, per això no recordem “l’instant irrepetible en què aprenem a caminar”. La infància, pensa Benjamin, és l’instant buit en el qual els records comencen a agafar forma. El futur sempre estarà reclòs en la infància. I ell, Benjamin, sempre ha col·leccionat records.

Ara, enfebrat, abatut, mig en somnis o en deliris, retorna a l’Eivissa de l’estiu del 1932, l’últim jardí de llibertat on encara va poder viure sense comoditats i sense problemes. Allí hi havia la Toet, una jove pintora holandesa, últim amor de la seva vida, quan creia que el destí de cada home assumeix la forma de les dones que ha estimat.

Han passat set anys, només, i la tempesta inclement de la història s’abat sobre seu. Té 48 anys. A l’habitació rònega de l’hostal de Portbou hi té una capsa de pastilles de morfina. Tot està perdut per a aquest jueu marxista i lliurepensador. L’últim pensament, l’última esperança, és la mort.

Més continguts de llegim