MINÚCIES

Vinga comèdia!

Vinga comèdia! / WIKIPEDIA Zoom

En una ocasió, Carles Riba li va dir a Francesc Cambó que tenia el propòsit d’escriure una tragèdia, a l’estil grec, naturalment, no al de Racine. Cambó se’l va mirar, sorneguer, i li va dir: “Home, Riba, si la gran tragèdia del nostre temps són els clients que no paguen...” Riba se’n va anar capcot, i no la va escriure; això sí, va traduir-ne moltes.

La facècia té un corresponent en unes paraules contingudes a l’epistolari de Flaubert, que va dir, en vista de l’estat de la societat francesa durant el Segon Imperi: “El que necessitem ara no és un Sòfocles, sinó un nou Aristòfanes”. És així, la cosa: la tragèdia és un gènere que demana una certa estabilitat en tots els ordres de la societat, un cert endreçament de la vida pública, sense corrupció, ni robatoris, ni més assassinats que els imprescindibles. A Grècia s’hi recreaven els mites fundacionals del país (ni nació, ni pàtria), per a educació de la ciutadania i bona marxa de la vida pública. Així ho pensava encara Goethe, que va tirar cap a la tragèdia i no cap a la comèdia, i així ho van pensar molts dels seus imitadors, com Grillparzer, un escriptor austríac malaurat que va escriure tragèdies medievalitzants quan hauria d’haver portat a escena, en plena època de la mediocritat Biedermeier, comèdies d’aquelles que fan rebentar de tant riure. Perquè, a la vista d’aquella societat vienesa, era el millor que es podia fer.

Penso el mateix pel que fa al món dels nostres dies: de tragèdies ja n’hi ha moltes, i més que n’hi haurà, però de moment, l’escenari global sembla que estigui a punt perquè es faci una comèdia de gran calibre, com aquelles que ens van servir Pitarra o Sagarra, i Boadella en el seu millor temps català. Millor riure que plorar, tal com van les coses.

Per això hem agraït que Cristian Carandell, que va estudiar clàssiques, hagi vessat a un català admirable, de vegades tan vulgar com ho exigeix l’original grec, una comèdia poc llegida del ja esmentat Aristòfanes per a l’editorial Adesiara: Els acarnesos (és a dir, els habitants de l’Acàrnia, demos de l’Àtica), en què un camperol inculte, però espavilat, Diceòpolis, acorda una pau entre Atenes i Esparta per uns mitjans molt diferents de les guerres i les treves que van sostenir les dues ciutats durant la guerra del Peloponès. L’home desemmascara la hipocresia i la roïnesa dels polítics d’una i altra banda, que, com passa als Estats Units, feien la guerra, entre altres raons, per enriquir-se. Aristòfanes només va escriure comèdies: com ja s’ha dit, li va semblar que era el millor gènere per posar en evidència les mentides i les ximpleries que s’escampaven públicament.