ELS LLIBRES I LES COSES

Triar la vida quan no hi ha cap motiu per viure

Triar la vida  Quan no hi ha cap motiu per viure / VIENA Zoom

L’escriptor txec jueu Jirí Weil (1900-1959) és un clàssic desconegut, maltractat en vida i un cop mort, recuperat tardanament només gràcies a Philip Roth. Va patir en la pròpia pell l’estalinisme i el nazisme, i va ser un dels primers intel·lectuals a reflectir-los sobre el paper.

Fill d’un petit empresari, de molt jove es va fer comunista. Amb 22 anys va fer el seu primer viatge a la Unió Soviètica, i el 1933 es va instal·lar a viure a Moscou, però l’any següent ja era desterrat a l’Àsia central per Stalin. Va poder tornar a Praga el 1935. D’aquella experiència soviètica en sortirien dues novel·les, Moscou: frontera (1937), una crítica a l’estalinisme, i La cullera de fusta, ambientada en un camp de treballs forçats i que no es publicaria fins molts anys després.

I de l’estalisnisme al nazisme, sense treva, a causa de la invasió nazi de Txecoslovàquia. Va aconseguir evitar els camps d’extermini fingint el seu suïcidi i vivint amagat en duríssimes condicions. Fruit d’aquell dramàtic episodi escriuria la novel·la Viure amb una estrella (ed. Viena), el seu text més emblemàtic, traduït ara per Jaume Creus, que ja havia portat al català Mendelssohn és a la teulada, obra pòstuma del mateix Weil. Viure amb una estrella, apareguda el 1949 quan el comunisme ja havia arribat al poder a Praga, va ser molt mal rebuda pel nou règim: Weil va ser titllat d’“enemic del poble” i totes les seves obres van ser prohibides. Va sobreviure com a treballador del Museu Jueu fins a la seva mort el 1959. Només després del 1956, amb l’obertura dins l’URSS propiciada per Khrusxov, va tenir un cert respir.

A la novel·la, el protagonista, Josef Roubícek, és un exempleat de banca jueu que viu sol als afores de la Praga nazi, en una casa abandonada que cau a trossos, mort de fred i de gana, només acompanyat pel record del seu amor secret, Ruzena, i per l’espantadís gat Tomàs. Amb tots dos té vívides converses. A vegades també parla amb la mort, tan present arreu.

Paradoxalment, Roubícek té alguna cosa de l’absurda buidor de Mersault, L’estrany creat per Camus el 1942. En el cas del txec, però, la passivitat i la indiferència amb què havia viscut abans de la guerra, la incapacitat d’implicar-se a fons en res -ni tan sols en la seva passió per la Ruzena-, ara de cop esdevenen mecanismes per a la supervivència. Només aspira a resistir, a passar desapercebut. Una supervivència, però, que l’acaba enfrontant al seu ésser. Enmig del tràgic fatalisme jueu, convertit com tots en un número amb data de caducitat, sense quasi ni dret a plorar, finalment decideix triar la vida encara que no tingui cap motiu per viure.