ELS LLIBRES I LES COSES

Sobre l’amistat (elogi enverinat)

Sobre l’amistat (elogi enverinat) / PERE TORDERA Zoom

Diuen que l’autèntica pàtria és la infantesa. Però, i la joventut? I aquell moment d’alliberament quan trenques els lligams amb la família i aixeques el vol? I els primers grans amics que ho són per sempre? I el primer viatge de debò? I els primers temptejos de l’amor? A la novel·la Els vells amics (Columna, 2017), Sílvia Soler construeix la pàtria juvenil compartida de cinc estudiants de belles arts, tres nois i dues noies, que traven una densa i duradora amistat en un viatge iniciàtic a París la primavera del 1989 per veure una exposició antològica sobre Paul Gauguin. I per si no quedava clar que en el seu cas la infantesa no necessàriament és el paradís perdut, tres dels cinc arrosseguen un trauma infantil.

La teranyina de relacions entre els cinc personatges, en Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi, és perfecta. Vull dir que és perfectament versemblant i alhora embullada, com la vida mateixa. És quasi inevitable identificar-se amb ells, o amb algun d’ells. Les seves esperances i les seves frustracions reflecteixen un món que ens és conegut, una música amable que ens sona (The Pretenders, Suzanne Vega), una poesia que hem llegit (Gil de Biedma), un temps que és el nostre, el de la generació dels nascuts als anys 60. Som els que hem pogut progressar, estimar, inventar-nos i reinventar-nos, i que tanmateix no sempre ens n’hem sortit. Som la generació post-Maig del 68, la generació del progrés sense fi i massa sovint sense ideologia, la dels que molts cops ens hem acabat refugiant en l’èxit personal mentre els pares, des del seu vell compromís, construïen el país de la Transició.

Sí, a Els vells amics no hi ha política ni ideologia, només (i perdoneu aquest només ) hi ha amistat. Són cinc joves que es fan grans els uns amb els altres, en un cercle que a vegades fins i tot a ells els sembla resclosit. Cinc amics de debò, fidels, que persegueixen la bellesa de l’art com el camí més segur cap a la plenitud i la felicitat, cap a una vida de llum i de colors... fins que les coses es torcen i descobreixen que “la vida també és no-bellesa: el dolor, les pèrdues, el fracàs, l’avorriment”, diu l’Ada.

Sílvia Soler ha posat la seva la prosa volgudament planera i directa, eficaç, al servei de la construcció psicològica d’uns personatges en un joc polifònic de veus narratives. Uns personatges que ens posen davant del mirall de la nostra maduresa. El seu elogi de l’amistat és, sens dubte, enverinat, ambivalent. Perquè totes les pàtries són imperfectes.