MINÚCIES

Llegir i escriure

Llegir i escriure / WIKIPEDIA Zoom

En català hi ha una sèrie de dites referides a l’escriure que molt poques llengües posseeixen. Nosaltres diem, per exemple, “escriure en l’arena”, quan els anglesos diuen “escriure en l’aigua” -així ho diu l’epitafi del poeta John Keats: “Aquí reposa un ésser la vida del qual es va escriure en l’aigua”-, expressió que, de fet, encara és més contundent que la nostra, perquè a la sorra una escriptura pot romandre un quant temps si no fa vent, mentre que a l’aigua no hi ha manera ni tan sols de fixar una lletra.

Quan diem d’algú que “escriu fosc”, volem dir que escriu amb un estil que no hi manera d’entendre-hi res; el contrari és escriure “clar”, que també és una metàfora molt òbvia. Encara resulta més clara, i patriòtica, l’expressió “parlar clar i català”, que només té un equivalent, que jo sàpiga, en llengua alemanya. Per dir una cosa com ara: “Ho diré clarament”, els alemanys fan servir l’expressió deutsch, que vol dir alhora “alemany” i “clar”; com si els alemanys creguessin que la seva llengua “alemanya” ( deutsch ) és la millor del món per dir les coses amb “claredat” ( deutsch, també). És com si nosaltres, quan volem dir que parlarem clar, diguéssim només: “T’ho diré català”. No “en” català. Quan als primers anys del franquisme, i també els segons, li deien a un català “ Hable en cristiano ”, els que ho deien no sabien que la llengua cristiana per antonomàsia sempre havia estat el llatí; cosa que ens hauria obligat a respondre a aquesta mena d’individus en aquella llengua. Hi havia gent que podia fer-ho. (I encara era pitjor.) Però el fet és que, com a llengües filles del llatí, tan cristià és el català com el castellà.

Quant al llegir i l’escriure, l’expressió més extraordinària que fem servir en català és: “Que el llegir no et faci perdre l’escriure”. Es diu de persones que són tan amigues de la lectura i de les belles lletres que, si mai tenen el propòsit d’escriure alguna cosa -perquè qui llegeix molt acaba tenint un gran domini del llenguatge-, ho ajornen sempre, amb l’excusa que llegir és més fàcil, més prudent i més alliçonador que escriure. De fet, si a aquells que llegeixen tant i tant els succeeix que no arriben a escriure, tampoc no passa res. Tots els aficionats a escriure, avui més que mai, haurien de tenir molt clar que és molt difícil superar els enormes autors i autores que ha donat la nostra tradició literària. Un que conec i que podria escriure bellament, no fa altra cosa que llegir, i prou. Si l’interpel·len, respon: “Total, ja s’ha escrit molt i molt bé en aquest món. No passarà res si jo no ho faig”.