UN TAST DE CATALÀ

L’irresistible impuls de posar-hi un ‘en’

El text acabava afirmant “Una cosa no impedeix l’altra, però sovint se n’oblida una de les dues”, i un setè sentit em va fer preguntar a qui l’havia corregit si hi havia tocat res. “Sí -em va dir-, hi faltava l’ en ”. “No hi falta: aquest en no hi va”. I vam entrar en un d’aquells debats que fan tan estimulant fer de lingüista en un mitjà.

Anem a pams. Què representaria l’ en? Hi ha dos possibles candidats: “Sovint s’oblida una X de les dues X”. El segon X el descarto. El nucli d’un sintagma determinat ( les dues X ) no és pronominalitzable amb en. (*“En vull les dues”). I el primer? Canviem la frase fent que el subjecte sigui algú: “Sovint (ell) se n’oblida una de les dues”. Aquí sí que cal l’ en.

Oblidar té tres formes: Y oblida X,Y s’oblida X i Y s’oblida de X. Tornant a la frase diríem: (1) “Y n’oblida una de les dues”, (2) “Y se n’oblida una de les dues” però (3) “Y s’oblida d’una de les dues”. A (3) no hi ha en perquè entre l’ en i el nom que representa ( d’una X ) hi ha una preposició que actua com una barrera sintàctica infranquejable.

Però per què a la frase inicial del tast -de tipus (1)- no hi pot anar? I per què és de tipus (1) si hi ha un s’oblida i no pas un oblida? Doncs perquè aquest es no és pas el del verb oblidar-se sinó una mena de subjecte del verb oblidar. Equival a hom : “Hom oblida una de les dues”. I és aquest es de la passiva reflexa, a mig camí entre subjecte i OD, el que bloqueja l’ en quan representa X a una X de les dues. Curiosament, però, no el bloqueja quan representa de les dues, és a dir, el tot del qual un quantitatiu pren una part. I és per aquest motiu que diríem “Sovint s’oblida una de les dues” però “Sovint se n’oblida una”. Una raó més perquè el corrector no pugui resistir l’impuls d’ultracorregir.

El lector que no ha entès res -potser la majoria- només ha d’entendre una cosa. No cal saber res d’això per parlar i escriure bé, l’únic que cal és mantenir una bona intuïció i deixar que ens guiï. Però el drama, en el cas del català, és que aquesta intuïció va cada cop més buscada.