UN TAST DE CATALÀ

¿L’has vist o l’has vista, la meva germana?

POMPEU FABRA / BADOSA / EFE EFE Zoom

Un recent article del lingüista valencià Eugeni S. Reig a la revista digital InfoMigjorn (“Una llengua més castellanitzada i més masclista”) ha reobert un tema llargament debatut i explorat en les llengües romàniques i que il·lustra molt bé el rerefons ideològic que emmarca enceses polèmiques en la fixació de la normativa. Dit breument: Reig insta la normativa a deixar clar que quan no hem vist una dona o una pel·lícula cal escriure obligatòriament “No l’he vista” (i no és bo “No l’he vist”). Dit tècnicament, considera que la norma hauria de prescriure que el participi dels temps compostos ha de concordar sempre en català amb l’objecte directe (OD) de 3a persona quan és femení i és un pronom feble.

Crítica a la gramàtica de l’IEC

Reig veu, doncs, críticament la posició que defensa la gramàtica de l’IEC (GLC), que es limita a dir (p. 492) que aquesta concordança es feia en llengua antiga i es fa en molts parlars actuals però “ha perdut terreny a favor de la construcció amb el participi invariable”, tot i que “se sol mantenir en els registres formals”. És a dir, que la GLC, seguint una tradició que arrenca en Fabra (a qui Reig també critica), tolera la no concordança. Per a Reig cal mantenir-la:1) per diferenciar-se del castellà; 2) perquè visibilitza la dona; 3) perquè acosta la llengua als clàssics; 4) per respecte als parlants que la fan; i 5) perquè fa la llengua més clara i precisa.

L’enfrontament de Reig amb la GLC en aquest tema té rellevants similituds amb el que van protagonitzar Fabra i Antoni M. Alcover al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) arran, justament, de la concordança del participi.

Per a mossèn Alcover, escriure “He vist les noies” en lloc de “He vistes les noies” era “una invasió violenta de la sintaxi castellana”. Fixeu-vos que és un cas substancialment diferent: aquí l’OD no és un pronom feble sinó un sintagma ple posposat al participi. Però part dels arguments són idèntics: fer la concordança diferencia del castellà i acosta als clàssics i al que feien alguns parlants. Segons Alcover -a qui la visibilitat de la dona devia preocupar poc-, “l’estudi dels monuments escrits en tots els sigles, y fins y tot el llenguatge vivent de la major part del territori, demostra que la concordança és una llei interna del català”.

Fabra va oposar-hi una esmena en què apuntava que la no concordança la podia explicar una evolució autònoma de la llengua: “Quan la combinació sintàctica verb-predicat ( he cantada ) passa a esser un temps (el perfet del verb cantar ), llavors la flexió del participi tendeix a desaparèixer, és a dir, se tendeix a donar una forma única al temps compost («He cantat una cançó», «He cantat un cant»)”.

No cal dir que el parer de Fabra s’ha imposat i que avui ningú creu que sigui més correcte i genuí dir i escriure “He vista la noia” que “He vist la noia”. No passa el mateix amb “(A) la noia no l’he vist” i “(A) la noia no l’he vista”. En aquest segon cas sí que hi ha molts parlants que, tot i haver-se acostumat a sentir i llegir “l’he vist”, encara diuen “l’he vista” i els sembla més genuí, mentre que d’altres (també molts) diuen “l’he vist” i ho troben ben català.

Però això, retrocedint en el temps, també ha passat amb “He vista la noia”: uns parlants ho veien (i alguns encara ho veuen) més genuí i d’altres no. L’evolució d’una llengua no es produeix simultàniament en tots els dialectes i, sovint, afecta abans els constitutius que els perifèrics, sobretot si els perifèrics estan més aïllats. El problema del català és que quan aquesta evolució també acosta al castellà no és tan fàcil destriar-la de la interferència. I és un problema perquè, quan és evolució, si la norma la rebutja se sol crear una fractura entre la llengua normativa i la que es parla: una fractura desnormalitzadora. Què hauria passat si la norma hagués rebutjat el pas de l’article masculí lo a el (un pas que alguns dialectes no han fet i que acosta al castellà)?

Resistències contraproduents

Però per destriar evolució d’interferència cal obrir el focus i no deixar que l’essencialisme romàntic ens encegui. És el que fa Fabra quan constata que la concordança entre OD i participi -lluny de ser una llei interna (i, per tant, eterna) del català- es donava en origen en totes les llengües romàniques i que, a mesura que he vista passa de verb + predicat a temps verbal, tendeix a desaparèixer. Mirat així, negar-se a acceptar “He vist la noia” feia la llengua més anòmala.

Un bon gramàtic, i Fabra ho era, ha de saber quan un canvi respon a poderoses inèrcies internes, i és contraproduent oposar-s’hi. Potser per això va començar veient obligatòria la concordança de “(A) la noia l’he vista” i va acabar només recomanant-la: perquè, al marge de la inevitable influència que hi pugui exercir el castellà, creia que no fer-la també respon a una inèrcia interna del català.