MINÚCIES

Jeremy Bentham

Jeremy Bentham Zoom

Aquest home de lletres i de lleis anglès, que va viure entre 1748 i 1832, encara conegut arreu del continent i de “les illes” -les britàniques, en aquest cas-, va ser un dels pares de l’anomenada “filosofia utilitarista”, que és una de les formes que han tingut els anglesos d’anomenar el sentit comú i el pragmatisme jurídic i filosòfic.

Va ser tan precoç, que als tres anys ja llegia els tractats de dret que posseïa el seu pare, no parava de llegir la Història d’Anglaterra -potser la de David Hume, que es va publicar entre 1754 i 1762, i va tenir molta anomenada-, i tocava el violí. Amb cinc anys ja sabia francès i llatí -tots els anglesos cultes sabien aquestes llengües, en aquella època, quan l’anglès encara era una llengua secundària, no apta ni per als estudis ni per a la diplomàcia, a diferència d’ara- i va començar a exercir com a advocat als dinou anys.

No li agradaven les lleis que encara presidien la vida al seu país, ja que es trobava en un temps de canvis profunds a la societat anglesa, i va fer tot el possible per corregir-les, millorar-les i fer-les aprovar pel Parlament. No sempre va tenir èxit; més aviat poques vegades. Va tenir gran amistat amb John Mill, pare de John Stuart Mill, el fundador del liberalisme contemporani, i va nomenar aquest segon marmessor de la seva obra literària i doctrinal; molta, incompleta. Era tan ràpid pensant el que fos, que no solia acabar els llibres i tractats que escrivia, perquè quan era a mitja redacció, ja se li havia acudit un altre tractat, unes altres idees, un altre llibre.

A la seva Introducció als principis de moral i de legislació, de 1789, va preconitzar que “tot acte humà, norma o institució han de ser jutjats segons la utilitat que tenen o que puguin tenir, és a dir, segons el plaer o el sofriment que produeixen en els ciutadans”. Amb aquest propòsit tan antic i tan simple, Bentham va venir a formular una nova ètica, que es podria resumir amb aquestes paraules: que hi hagi la més gran felicitat per al màxim nombre de persones. Com que, amb aquest pensament, Bentham s’acostava molt als nous ideals republicans dels francesos, aquests el van nomenar citoyen honoraire, és a dir, ciutadà d’honor de la nova República. Potser no prou content amb aquesta distinció, va disposar, en document testamentari, que el seu cos fos mostrat en una vitrina d’una institució que va ajudar a fundar, el University College, de Londres. El cap és de cera, perquè el de debò el van momificar, i no va quedar prou bé: és el que hi ha als seus peus. Però el cos va ser embalsamat i és el que es pot veure al lloc que hem dit. La vitrina sol estar tancada. Només l’obren per als més tafaners, i acreditats.