L’escriptor que no volia ser còmplice de la injustícia
“Quan totes les forces de l’home semblaven confabulades contra l’home, Camus va alçar la seva veu severa enfront de les amenaces: enfront de totes les amenaces. Es negà a ser còmplice de la injustícia, del dolor i de la mort -si és que tot això no és la mateixa cosa-, vinguessin d’on vinguessin. S’hi negà, i va fer d’aquesta negativa la matèria dels seus llibres”. Són paraules de Joan Fuster en el pròleg a la seva traducció de La pesta, d’Albert Camus, publicada per Edicions 62. El savi de Sueca destaca la tenacitat de Camus a l’hora de desemmascarar el fariseisme i el fanatisme. Convençut que el sofriment humà era injustificable i injust, el francès va militar a favor de l’home i en contra de les agressions i opressions que pateix.
Un matí d’abril a la ciutat d’Orà, el doctor Bernat Rieux ensopega al mig del replà amb una rata morta. El porter de l’edifici li diu que a la casa no hi ha rates, que si n’ha vist una la deu haver portada algú de fora. L’endemà les rates mortes són tres. El porter afirma amb convicció que les deuen haver deixat uns bromistes de mal gust. Al cap de poc els cadàvers de rates a la ciutat ja es compten per milers. I moltes persones comencen a presentar uns símptomes alarmants: bonys, taques fosques a la pell i febre alta. Els casos mortals es multipliquen, sembla evident que és una epidèmia. Ningú gosa donar-li un nom. El doctor Rieux en parla amb un altre metge. Tots dos saben de què es tracta, però també saben que els diran que això és impossible, que fa anys que aquesta malaltia ha desaparegut dels països temperats.
Vindrà un dia que la pesta despertarà les seves rates
“Però negar els fets no els fa desaparèixer -escriu el pensador neerlandès Rob Riemen a propòsit de la novel·la de Camus-, i quan l’epidèmia s’ha estès per tota la ciutat cal donar al fenomen el seu nom: la pesta!” Als Estats Units, observa Riemen, la paraula problema és tabú: no es pot parlar de problemes sinó de reptes. I a Europa és tabú parlar de feixisme per referir-nos a fenòmens polítics contemporanis. Feixisme, avui? I ara, això és impossible, fa anys que el feixisme és mort i enterrat.
Al final de la novel·la camusiana, la gent celebra la fi de l’epidèmia, però el doctor Rieux no comparteix l’entusiasme massiu: “Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”.
El fantasma del feixisme sempre està disposat a fer mal
Rob Riemen ens diu que Albert Camus, com també Thomas Mann, van entendre al final de la Segona Guerra Mundial que el feixisme no havia estat vençut. Es van adonar que el bacil del feixisme sempre estarà present al si de la democràcia de masses. “Negar aquest fet o donar un altre nom al bacil no ens hi farà més resistents, sinó tot al contrari”, argumenta Riemen en el llibre Per combatre aquesta època (Arcàdia en català i Taurus en castellà), que recull dos assajos breus. El primer pas per lluitar contra el feixisme és admetre que torna a estar actiu dins la nostra societat. I anomenar-lo pel seu nom, sense eufemismes. Només així podrem frenar o aturar l’epidèmia. I no, no serà mai una victòria definitiva.
