MINÚCIES

Heidegger

Heidegger / WIKIPEDIA Zoom

La filiació nacionalsocialista de Martin Heidegger és un dels misteris més grans de la història de la filosofia. Diem això perquè Heidegger no era una persona qualsevol, sinó dotada d’una gran intel·ligència. ¿Com s’explica, llavors, que una persona amb tanta capacitat crítica cregués a ulls clucs en la solució que Hitler va oferir al poble alemany, l’any 1933, després de guanyar -per majoria simple- les eleccions al Reichstag, que després va eliminar fins a convertir Alemanya en un país de partit únic?

Karl Löwith, que va ser un deixeble seu tan dissident quant a aquesta qüestió com Karl Jaspers, però més dotat que aquest, ho trobava quasi tan incomprensible com tots els seus col·legues no afiliats a les idees totalitàries del Tercer Reich. Hannah Arendt, que va estar enamorada de Heidegger potser tota la vida, li ho va perdonar i va atribuir-ho tot a “covardia”. Però, ¿que no hi havia centenars de professionals no jueus, a Alemanya, que es van limitar a callar, passar tan desapercebuts com fos possible i, en suma, no mullar-se?

És sabut que Heidegger va assumir el rectorat de la Universitat de Friburg durant un any, i que va fer un discurs de recepció del càrrec que no deixa cap lloc a dubtes: creia en les idees nacionalsocialistes, i creia en un imperi mil·lenari que hauria de redimir tota la humanitat, si més no Europa. Però durant aquest període, el filòsof va topar amb persones de debò extremistes, va veure actituds que no van satisfer-lo gens ni mica, i al final va renunciar al rectorat, sense que el partit prengués contra ell cap represàlia. Se’n va anar a viure en una cabana que tenia al mig del bosc, va continuar escrivint una obra enormement valuosa... però mai no va renegar de la seva adscripció a les idees que l’havien portat, amb actitud redemptora, al rectorat de Friburg. Mai va abjurar la idea que Alemanya podia convertir-se en l’ànima i restauradora de tot el continent.

Löwith, que ja he esmentat, va trobar Heidegger en una reunió a Roma, l’any 1934, exhibint la insígnia nazi a la solapa. Per respecte, no va dir res. Però ho va trobar incomprensible. Explica aquesta i més coses relatives al panorama intel·lectual a l’Alemanya dels anys nazis en un llibre magnífic, que encara es troba: Mi vida en Alemania antes y después de 1933 (Antonio Machado Libros, 1993). George Steiner també va intentar comprendre com havia estat possible que el filòsof de Baviera abracés amb tant d’entusiasme aquelles idees: ho llegireu a Heidegger (Fondo de Cultura Económica, 2009).

Llegim i llegim llibres sobre aquest tema tan espinós, i al final som incapaços d’entendre que, malgrat totes les atrocitats de Hitler i el seu règim, Heidegger, fins al final de la seva vida, considerés que no s’havia equivocat.