JORDI LLAVINA

La casa del sol ponent

'Històries de Pequín' de David Kidd. Ed Viena. Traducció de Francesc Parcerisas. 224 pàg. / 18 €

La casa  Del sol naixent / KEVIN LEE / GETTY Zoom

David Kidd (1927-1996) va ser un escriptor i professor nord-americà, conegut, sobretot, per Històries de Pequín, que relata una part important de la seva vida. Interessat en la cultura xinesa, Kidd va viatjar al país de Confuci l’any 1946, becat pel seu país. Allà va conèixer la que, durant molts anys, va ser la seva dona, Aimee Yu, filla de l’aristocràcia pequinesa i, més en concret, d’un venerable senyor que havia estat president del Tribunal Suprem xinès. Una dona de caràcter que el relat de Kidd pinta elogiosament i que havia d’acabar -ironies del destí- als Estats Units, convertida en una reputada física de la NASA, mentre que Kidd, ja exmarit seu, s’instal·lava al Japó.

En David i l’Aimee es casen l’any 1946, i es traslladen a viure a la gran mansió familiar d’ella, on conviuen amb el pare Yu, ja molt vell i malalt, i altres membres d’una família populosa i molt tradicional (hi ha, també, una tia vella i un punt excèntrica i una dona muda que sempre l’acompanya). Un dels grans atractius de l’obra és que fixa, amb potents estampes descriptives, els topants d’aquell món privat i luxós: “La casa, envoltada per una paret, amb tots els edificis annexos i l’enorme jardí, que devia fer prop de quatre mil set-cents metres quadrats, tenia més de cent habitacions, a més d’un laberint de passadissos i patis”.

Per altra banda, l’autor sap triar molt bé l’element simbòlic que permet entendre com de dura havia de ser la implacable caiguda posterior de la família. Per exemple, quan descriu aquells antics encensers que des de fa cinc-cents anys no han deixat mai de cremar ni un sol dia (ni de fer un fum petit, però constant, ànima de la llar). Aquest món de llegenda àuria comença a esmicolar-se quan el 1949 esclata la revolució comunista, el tema del llibre, de fet. I, bé que hi ha capítols més llegidors que altres, Kidd el concreta amb una admirable efectivitat. Històries de Pequín -molt bona traducció del poeta Francesc Parcerisas- és una obra sobre la desfeta, però també sobre els contrastos i la capacitat de resistir les condicions més dures, i fins oprobioses, després d’haver menat una existència privilegiada. Molts anys després d’això, a la primeria dels vuitanta, Kidd torna a la Xina. Hi visita la seva antiga família política, els membres de la qual ara viuen en uns pisos miserables i llòbrecs. En aquest desenllaç magnífic es fa una recapitulació d’aquell sentiment de severa derrota que no sols oprimeix el cor dels membres anul·lats de la saga, sinó que sembla representar-se arreu de la nova Xina de Mao, que deplora el que és antic i vell -s’han ensorrat palaus i muralles antiquíssims-, que menysprea la població anciana i que, en canvi, exalça tot allò que és nou (i, als ulls de Kidd, lleig que fa por). “És possible que els contrastos que hi vaig trobar no fossin només entre pobresa i riquesa, saviesa i ignorància, bellesa i lletjor, seny i follia, sinó que, en algun nivell elemental, ho fossin entre vida i mort”.

Un nou país vulgar i pèrfid

En la construcció del relat, l’autor té la gràcia d’avançar-nos alguns trets de la Xina alliberada, aniquiladora de tot el que és vell i, doncs, segons les autoritats, avorrible. Un dels millors, al meu entendre, és quan la Negreta, filla d’un majordom de tota la vida de la família Yu, prefigura execrablement el nou país vulgar i pèrfid que està a punt d’arribar: aïrada contra els seus amos, una matinada es dedica a apagar, un rere l’altre, els encensers que han cremat ininterrompudament des de fa cinc segles. A partir d’aquí, entenem molt bé que els Yu hagin de criar porcs per sobreviure o que, al cap i a l’últim, hagin de fugir de casa seva.

L’autor ens farà conèixer altres mostres de barbàrie comeses contra ells (que les aguanten, tot s’ha de dir, amb una gran enteresa d’ànim i una mena d’orgull congènit): la violació del temple familiar dels morts i la troballa d’unes tauletes mortuòries surant en l’aigua d’un estany pròxim. I és que el narrador s’adona que “l’antiga mansió havia estat el que havia proporcionat una gran part de la seva identitat als Yu”.