Crítica
JAUME CLARET

“Calla, puta!”

'La veu i el poder de les dones' de Mary Beard. Ed. Arcàdia.Trad. d'Anna Llisterri. 64 pàg. / 12 €

“Calla, puta!” / RAY TANG / LONDON NEWS PICTURES / ZUMA WIRE Zoom

La diferent connotació de l’adjectiu públic/a segons acompanyi home o dona il·lustra la pervivència de la misogínia en la nostra societat, on es qüestiona l’autoritat de les senyores per exercir el poder i prendre la paraula. El problema ve d’antic. Mary Beard, catedràtica de Cambridge i recent premi Princesa d’Astúries de ciències socials, aplica el seu profund coneixement de l’antiguitat clàssica per resseguir els fonaments culturals d’aquest menysteniment.

El fil la porta des dels tapissos de Penèlope i les males maneres amb què el seu fill Telèmac censura la intervenció de la mare davant de tercers fins a les massa sovint testosteròniques xarxes socials del nostre present. Beard sap de què parla. Ho sap com a acadèmica reconeguda i coneguda, capaç tant d’omplir auditoris (com s’ha vist en l’actual edició de la Setmana del Llibre en Català) com de convertir els seus llibres (el més recent SPQR a l’editorial Crítica) i sèries (cerquin, per exemple, Mary Beard’s ultimate Rome: empire without limit ) en èxits populars, sense rebaixar-ne l’exigència qualitativa i erudita. Però també ho sap com a dona. Perquè malgrat càrrecs, publicacions i guardons, ella mateixa ha sigut víctima d’atacs furibunds pel seu aspecte físic o per les seves opinions, només pel fet de no ser home.

Per desesperació dels trols (i per satisfacció dels seus seguidors a Twitter i al blog A Don’s life al The Times Literary Supplement ), Beard combat dialècticament, amb ironia i coneixement, aquests nous Telèmacs. Coherent amb la seva conversió en referent de l’acadèmica compromesa en el combat contra l’assetjament digital, va impartir dues conferències consecutives -el 2014 i el 2017- al Museu Britànic. Aplegades en aquest volum per l’editorial Arcàdia, els textos cerquen en les fonts clàssiques ressons que ens ajudin a entendre els orígens i la resiliència del prejudici misogin. Erudició i intel·ligència posades al servei d’un text brillant.

La senyoreta Triggs

La veu i el poder de les dones ens mostra la construcció d’un imaginari on només la veu greu dels senyors està revestida de prou autoritat per ocupar l’esfera pública. La veu femenina, en canvi, resta lligada a la debilitat, sent ridiculitzada com un soroll massa agut, similar als lladrucs dels animals i sense capacitat per fer cap aportació. Poques excepcions eren i són admeses: quan la dona assumeix trets andrògens, quan s’aixeca com a testimoni de tragèdies col·lectives o quan es refereix a temes “propis del seu sexe”. Per la resta: silenci, burla, violència.

Aquest capteniment masculí que interromp l’explicació d’una dona, que menysté els seus arguments i que recorre a la condescendència ha creat fins i tot un neologisme: mansplaining (mot a l’espera d’una traducció tan inspirada com la suggerida pel filòleg Rudolf Ortega per manspreading, convertit en “escamarlà” que s’eixarranca a l’espai aliè). El concepte sintetitza situacions reals, d’ahir i per desgràcia d’avui, com el batejat per l’autora com el paradigma de la senyoreta Triggs: “És un suggeriment excel·lent, senyoreta Triggs. Potser algun dels membres presents ho voldria fer”. Davant d’aquesta actitud, Beard ens recorda incansablement que la misogínia en l’esfera pública no és més que una convenció cultural, com admetien alguns d’aquests vells clàssics. Potser, després de tants segles i tants canvis, ha arribat el moment que Penèlope trenqui el fil i prengui el poder i la paraula.