EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA ŠKRABEC

La indiferència davant les coses alienes

'Els fills de llacuna park' de Maria Guasch. L’altra editorial. 184 pàg. / 18 €

Bei leichtem Fieber... ” Així comença el paràgraf de la novel·la Malina en què Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, 1926-Roma, 1973) confessa la seva passió per la lectura. L’autora parla dels llibres que ha llegit en la seva vida, els anomena, recorda quants n’ha llegit al llit “quan tenia una mica de febre” i com se sentia diferent de tots els altres perquè ella, els llibres, els entenia.

He llegit Els fills de Llacuna Park amb febrícula a causa d’una grip inoportuna i al començament pensava que l’associació no era més que un pensament superficial, provocat pel meu abatiment. Però aviat m’he adonat que Maria Guasch ha assolit un repte del tot meravellós. Igual com Bachmann, Guasch sap narrar, des d’una proximitat mil·limètrica, com submergir-se en una quotidianitat que sembla un enfilall d’anècdotes, però que és un trencaclosques construït amb una paciència infinita, amb una sensibilitat fora del comú, amb la necessitat de dir allò que la realitat, amb la seva acumulació de detalls, no ens deixa veure mai.

A Malina Ingeborg Bachmann va explicar la seva relació amb Paul Celan, però no sembla pas que la faci, aquesta explicació. Tota la complexitat d’aquests dos poetes, que es miraven enamorats i enfrontats des de dues ribes distants -ell jueu i ella rossa i tan germànica-, el lector l’ha de reconstruir tot sol. L’autora narra simplement des del seu jo més íntim el que veu, el que sent. Bachmann commou per una proximitat impúdica, sense reserves. I la capacitat d’aquesta sinceritat és extremadament rara.

Voluntat de comprendre

Maria Guasch té una habilitat semblant, de saber obrir-se des la consciència del seu propi jo cap als altres. En aquest llibre sobre l’adolescència que s’escola entre els dits hi ha un ull que mira atentament tot el que passa. I en aquest sentit el llibre de Bachmann Als trenta anys encara accentuaria més la proximitat de les dues mirades. L’autora observala realitat banal i coneguda i processa els fets, analitza tota vivència, no descansa mai, no menteix mai, sinó que furga decididament pels racons més ocults. No l’espanta la misèria, sobretot la misèria moral, ni el dolor, ni les esperances. Encara menys s’atura, aquesta jove autora, davant de les diferències. El seu relat està construït des de la voluntat de comprendre tot allò que no ens és familiar, que de vegades causa terror i fa sentir un fred dins del propi llit.

Maria Guasch teixeix amb molts fils una anàlisi de la societat que amaga tot allò que incomoda o compromet. Amb una veu tènue, gens invasiva, destapa “el feixisme quotidià” amb tota la seva cruesa. Així és com va descriure Elfriede Jelinek, premi Nobel de Literatura l’any 2004, la principal preocupació de Bachmann en un conegut assaig titulat Continuar la guerra amb altres mitjans. La novel·la Malina acaba amb una frase seca -“Era un assassinat”- i aquesta constatació converteix tot el llibre en la denúncia de com la indiferència pot fer morir algú sense vessar ni una gota de sang.

“Recordo una novel·la de Simenon en què el protagonista, que és a la presó, contempla cada dia la finestra de l’edifici del davant, on una dona endreça l’habitació”, escriu Guasch. El desig d’una llar, d’un “llit fet a consciència”, de pau, de pertinença a Llacuna Park està contrastat en tot moment amb les greus inseguretats. Aquí la família no és cap recer, només les persones bones, les que ho decideixen així, les que s’ocupen realment dels altres. L’autora barcelonina ha escrit una història sobre la fragilitat i aquells moments mínims en què ens podem sentir protegits, o fins i tot compresos. Tanmateix, és més difícil comprendre la vida que els llibres. I en aquesta vida descrita per Maria Guasch, la febrícula realment fa tremolar.