Crítica
JORDI NOPCA

Xavier Theros: "La Barcelona del 1843 era bruta i miserable"

Amb 'La fada negra', premi Josep Pla 2017, Xavier Theros presenta una història àgil i tèrbola ambientada durant la revolta popular de la Jamància, de la qual s'ha escrit molt poc fins ara

Xavier Theros / PERE TORDERA Zoom

“Sectors sencers de la ciutat desprenien olors infectes, moltes calçades eren un matalàs d’excrements, i certes parets estaven sempre humides de pixats. Hi havia llocs literalment colgats de merda, on l’asfalt era una barreja de fang, palla putrefacta, fems, rates mortes, roba estripada i restes químiques d’algun taller. Quan plovia, aquesta capa es tornava líquida i ho regava tot amb un mantell de podridures i detritus”. Aquesta és una de les descripcions que Xavier Theros ofereix de Barcelona a La fada negra (Destino, 2017). El periodista i escriptor sap traslladar olfactivament els lectors -com ho feia Patrick Süskind a El perfum o Charles Dickens a Oliver Twist -, però també mostra una traça considerable per construir escenes de ritme sovint accelerat en què els personatges de la seva primera novel·la persegueixen un intrigant assassí de nens que, a poc a poc, es va revestint d’una aurèola llegendària.

“És l’època en què proliferen els mites de l’home del sac i del sacamantecas -recorda Theros, periodista i poeta que abans de decidir-se a escriure una ficció llarga ha dedicat diversos llibres i una multitud d’articles a explorar la Barcelona on va créixer-. L’any 1843 la ciutat encara estava sortint de l’Antic Règim i encara no havia entrat en la modernitat. Tot hi és molt contradictori, i això m’atreia a l’hora d’ambientar una novel·la. A més, explico una època de la qual pràcticament no hi ha bibliografia”. Theros situa la investigació policial de Llàtzer Llampades -un home que arrossega un episodi fosc del passat, que el turmenta en somnis i quan es col·loca amb opi- en una ciutat que es revolta contra la regència dictatorial del general Espartero.

La ciutat de les bombes

“Des del 1840, Espartero va haver d’aturar un cop d’estat moderat a Madrid, una insurrecció republicana a l’Empordà i la revolta barcelonina del 1842”, recorda. Un any després, Barcelona es preparava per viure l’última de les bullangues, durant la qual van caure més de 12.000 projectils d’artilleria sobre la ciutat que van ensorrar o afectar gairebé un terç dels edificis de la capital catalana, encara emmurallada. “Tenia el mateix perímetre del segle XIV però la població s’havia multiplicat per quatre, s’hi encabien unes 150.000 persones: tenia una de les densitats més altes d’Europa -resumeix-. Barcelona, el 1843, era bruta i miserable”. L’acció arrenca el 23 de juny d’aquell any, quan un home descobreix un adolescent degollat en un dels locals de mala mort que hi havia sota la muntanya de Montjuïc, al barri del Morrot. La policia comença a investigar el cas, i Theros, que explica la història en tercera persona, se situa molt a prop de l’agent Llàtzer Llampades. “Va a parar a la policia per necessitat, després de viure durant anys gairebé com un captaire, i d’instal·lar-se al carrer Hospital en una de les habitacions que lloga la vídua Niubó, amb la qual té una relació peculiar”, explica. L’acció de la novel·la transcorre entre botelleries, mercats, prostíbuls i comissaries. En alguns dels espais, com ara la Taverna del Canó, els revolucionaris catalans i d’altres punts d’Europa es reuneixen i conspiren. “A la ciutat assetjada només s’hi van quedar les classes més humils, els pobres i els treballadors de les fàbriques”, resumeix. Un dels elements importants de les bullangues era el luddisme, una de les primeres lluites contra el capitalisme. “L’antiindustrialisme és tan important com l’anticlericalisme”, recorda l’autor. En aquesta olla a pressió que era la Barcelona emmurallada hi esclata una revolta que els lectors tindran present des d’ara gràcies a la destresa de Xavier Theros, que ja treballa en una nova aventura de Llàtzer Llampades, en aquest cas situada durant la Segona Guerra Carlina, entre el 1846 i el 1849.