EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Paranoies lúdiques des de la Barcelona olímpica

el món d’horaci vicenç pagès jordà empúries 392 pàg. / 20,50 €

Paranoies lúdiques des de la Barcelona olímpica Zoom

La reedició d’ El món d’Horaci, la primera novel·la de Vicenç Pagès Jordà, publicada originàriament el 1995 i reescrita (o polida) ara per a l’ocasió, permet constatar la coherència i l’homogeneïtat -flexibles, polièdriques i imaginatives, però coherència i homogeneïtat al cap i a la fi- de tota l’obra novel·lística de l’autor.

Ambientada en un pis d’estudiants universitaris en la Barcelona de finals dels 80 i principis dels 90, El món d’Horaci funciona com un retrat generacional, igual que hi funcionen, cadascuna a la seva manera i focalitzades en franges d’edat diferents, La felicitat no és completa (2003), Els jugadors de whist (2009) i Dies de frontera (2014). Com és habitual en les novel·les de Pagès, aquí el trio de protagonistes també forma part de la generació dels nascuts en la dècada dels 60, “l’única que ha crescut amb la televisió però que encara recorda com era la vida, la percepció primitiva de la realitat, abans de l’adveniment d’aquest mitjà”.

La generacional no és l’única coincidència entre El món d’Horaci i les seves tres successores. Ni tampoc és la més important, un mèrit reservat a la desafiant mescladissa de recursos textuals, registres lingüístics, tècniques narratives i gèneres literaris amb què està escrita. Qualificar aquesta rica mescladissa amb l’adjectiu postmoderna o enumerar la majoria d’aquests recursos -gràfiques matemàtiques, llistes, el plànol d’una casa, una carta al director d’un diari, fitxes bibliogràfiques, cites de llibres i de cançons, enigmes semiòtics, jocs lingüístics, bromes privades, deliris combinatoris, un centenar de notes a peu de pàgina...- donarà una petita idea de l’exuberant festival literari que és la novel·la, però només llegint-la es podrà apreciar la destresa i la naturalitat (o la fluida artificiositat, si més no) amb què estan embastades totes les peces del conjunt.

Menjar-se el món

Justament, si hi ha un tret que delata la relativa joventut de Pagès en escriure la primera novel·la és la sensació d’estar davant d’un autor que, gràcies a la seguretat que li proporciona un enorme bagatge de lectures i un instint novel·lístic ja molt afinat, va descobrint amb goig, atreviment i irreverència tot un món de possibilitats narratives i d’estratègies formals amb el qual pot fer el que li plagui sense haver de retre comptes a res ni a ningú. A l’epíleg, informatiu i entremaliat, que ha preparat per a la reedició, Pagès reconeix que va escriure la novel·la amb la intenció de menjar-se el món. Menjar-se el món, aquí, no és sinònim d’èxit de vendes i de crítica sinó de parlar de tu a tu als seus referents, que inclouen (entre els més obvis i més o menys explicitats al llibre) Umberto Eco, Nabokov, el Julio Cortázar de Rayuela, Milan Kundera, Foster Wallace i Borges.

Tot i que la novel·la mostra tots els desficis i rituals quotidians dels seus joves protagonistes -l’amistat, la complicitat argòtica, les aventures i desventures sexuals i sentimentals, les drogues, les passions o curiositats literàries i televisives...-, diria que el tema de fons és el caos d’incerteses irresolubles i ininterpretables de la vida moderna. És un caos fet de trampes de sentit, de simulacions més autèntiques que la realitat, de realitats incertes, de mentides assumides com a veritats i de confusions que es pretenen resoldre amb sobreinterpretacions demencials. Per explorar aquest caos, Pagès fa servir l’escenari de la Barcelona olímpica, una versió informatitzada del recurs del manuscrit trobat, els assassinats de JFK i de Lee Harvey Oswald, una genealogia de totpoderoses societats secretes i esotèriques, i un vertigen de paranoies lúdiques i pertorbades. Si a això hi afegim que tot plegat està escrit en una prosa segura, precisa i divertida, i que l’autor, en termes estilístics, es pren seriosament cada frase, ens quedarà clar que estem davant d’una novel·la que es llegeix tan bé ara com quan es va publicar per primer cop, i que segurament el mateix podrà dir-se d’aquí molts anys.