Crítica
PERE ANTONI PONS

Ningú és del tot innocent

'Daha!' de Hakan Günday publicada per Edicions del Periscopi i catedral. Traducció de J. Martín Lloret 400 pàg. / 19,50 €

Ningú és del tot innocent / CHRIS MCGRATH / GETTY Zoom

Es nota que el turc Hakan Günday (illa de Rodes, Grècia, 1976) s’identifica amb l’escriptura de Louis-Ferdinand Céline. Gazâ, el narrador de Daha!, comparteix amb el Bardamu celinià el fet de mirar el món i de contar la seva història personal des d’aquella frontera incerta i a punt d’erupció que separa, d’una banda, la lucidesa bàrbara de qui ha vist i ha comès massa atrocitats i, de l’altra, el deliri desbocat de qui ja ha perdut el seny. Aquesta coincidència inicial deriva en una segona característica comuna: tant Bardamu com Gazâ parlen amb una veu insultant, àcida i desesperada, que aboquen a la cara del lector com una vomitada d’horrors i de veritats, nauseabunda i fascinant.

Això no vol dir que Günday sigui un autor imitatiu, ni que hagi reescrit Viatge al fons de la nit traslladant-la a la Turquia que actualment exerceix de policia tèrbol per a una Unió Europea que no sap com encarar la crisi dels refugiats. En absolut: Günday és un escriptor amb massa coratge, i Daha! és una novel·la massa agosarada per no reconèixer-li el mèrit d’una personalitat cantelluda i substanciosa.

Sol dir-se, una mica tòpicament, que la primera frase d’una novel·la ha de servir per presentar el to, l’estil i el món anímic i moral que hi trobarà el lector. Així comença Daha! : “Si el meu pare no hagués sigut un assassí, jo no hauria nascut...” La familiaritat amb l’horror i la indiferència davant les pitjors calamitats que destil·la aquesta declaració inicial és omnipresent al llarg de les 400 pàgines de què consta la novel·la, ben traduïda del francès al català per Jordi Martín Lloret.

Gazâ, fill d’un traficant d’immigrants i d’una mare (això se’ns diu al principi) que el va voler matar tot just després d’haver-lo parit, ajuda des dels nou anys el seu pare en el negoci, que consisteix a guardar “els il·legals” dins una cisterna magatzem i després portar-los en camió fins al vaixell que els ha de fer arribar a la costa de Grècia. Avesat a justificar el que hauria de ser injustificable i a trobar normal el que no són més que abominacions, criat en un món de crueltat que l’insensibilitza fins a convertir-lo en “un ésser terrorífic”, Gazâ llueix l’amoralitat del supervivent disposat a tot per tirar endavant: “Si avui som aquí és perquè un dels nostres avantpassats va dir: «O ell o jo!» Potser no hi ha cap mal, en això. Pensem que és lleig, però potser és ben natural…”

Una novel·la notable

Per la manera com Günday ens fa arribar el relat del seu protagonista, queda clar que la tara de Gazâ no és només seva, sinó de tota una època o, fins i tot, de tota una espècie. Ningú és del tot innocent, aquí, ve a dir Günday: no ho són els traficants (per descomptat que no!), ni els funcionaris turcs que es deixen subornar per fer els ulls grossos, ni ho són tots els immigrants (alguns dels quals també feien malifetes als seus països), ni òbviament tampoc són innocents els europeus, egoistes i cínics.

Sigui com sigui, Daha! no és un sermó per fer venir mala consciència sinó una novel·la notable que conta els anys de formació d’un noi condemnat per la geografia i per la fatalitat familiar a sofrir en la pròpia pell i a infligir en la dels altres tota mena de crueltats insuportables. Sobretot és una novel·la que expressa molt bé la idea que la vida i el món són un desvari macabre. Ho expressa amb frases com aquesta: “De què m’hauria servit posar-me a cridar auxili? Potser un boig anomenat Auxili hauria vingut a matar-me?” O amb l’escena en què Gazâ queda enterrat viu sota una pila de cadàvers, brillant metàfora de la gestació putrefacta i del segon naixement del protagonista, que el menarà a una vida diferent però també condemnada.

Més continguts de llegim