Crítica
PERE ANTONI PONS

L’aventura neobarroca i manicomial de Joan Orpí

'Aventures i desventures de Joan Orpí...' de Max Besora. Males Herbes. 474 pàg. / 19 €

L’aventura neobarroca i manicomial de Joan Orpí / WIKIPEDIA Zoom

Joan Orpí del Pou va néixer el 1593 a Piera, a la comarca de l’Anoia, al si d’una família de petits propietaris rurals. Després d’estudiar dret a Barcelona, va anar a Sevilla per mirar de col·locar-se dins l’administració de la Corona castellana. Sense haver-ho aconseguit, el 1623 va embarcar-se com a soldat ras, i amb el nom canviat, cap al Nou Món. Allà, primer com a Gregorio Izquierdo i més tard ja com a Juan Urpín, va anar ascendint per l’escalafó militar i administratiu, fins al punt que va ser designat per dirigir una expedició de descoberta i conquesta, durant la qual va fundar la ciutat de Nova Barcelona i la jurisdicció -mai no reconeguda oficialment- de Nova Catalunya, en el territori de l’actual Veneçuela. Quan va morir, el 1645, la seva figura va caure en l’oblit. La va recuperar, ja en la segona meitat del segle XX, el geògraf Pau Vila, que en va fer una biografia. Max Besora (Barcelona, 1980) s’hi ha basat per escriure la seva tercera novel·la: Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, publicada a Males Herbes.

Tot i que la matèria primera donava per escriure una novel·la dramàtica i èpica -sol ser la tònica quan el cinema i la literatura tracten el tema-, Besora opta per l’opció contrària. Agafa les convencions del gènere històric i d’aventures i les desmunta, les distorsiona i les dinamita. Converteix el protagonista en el paradigma de l’antiheroi, dissol en l’àcid de l’humor més estripat i grotesc qualsevol noció de seriositat, resol el problema de la versemblança simplement decidint que la versemblança no serà un problema i, de passada, munta un artefacte narratiu -amb el recurs del manuscrit trobat i un narrador gens fiable- que posa en entredit la veritat de la història oficial. El resultat és una sorpresa deliciosament demencial. Com si Aguirre, la còlera de Déu, de Werner Herzog, hagués estat feta pels Monty Python (passats d’ ayahuasca ).

Una novel·la d’infart

Hereu de Rabelais, Cervantes, Sterne i Swift, Besora concep la seva novel·la com un enorme contenidor neobarroc en què hi cap de tot i molt. La barreja de fets, de registres, de gèneres i de personatges és d’una heterogeneïtat manicomial. Al llarg de les prop de cinc-centes pàgines, trobarem aparicions de la Moreneta, pirates i bucaners, amazones que han format a la selva “un matriarcat de guerreres”, hidalgos, cavallers medievals, bandolers, el mític Kraken, personatges reals com Francis Drake i Miguel de Cervantes, alienígenes, bruixes “catxondes”, passatges de rondalla psicotròpica -es consumeix més mandanga aquí que en l’obra completa de Bret Easton Ellis-, escenes picaresques, anacronismes hiperbòlics, orgies pornogràfiques, reflexions metaficcionals, picades d’ullet o manlleus a sèries de televisió com L’escurçó negre i Prison break... Més que un còctel, la novel·la és tota una cocteleria. També en termes lingüístics. Amb la llengua, d’un experimentalisme deliberadament bastard i xocant, Besora fa el que li rota. Em temo que si algun purista de la llengua llegeix la novel·la infartarà (uns dos mil cops).

Un altre aspecte significatiu de la novel·la és el component ideològic. Tot i que en molts passatges sembla que estem davant d’un relat de vindicació catalanista -la història és relatada als seus soldats per un capità austriacista acorralat per les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, i l’Orpí pateix diversos destrets a causa de la seva catalanitat-, Besora acaba redirigint el relat cap a l’utopisme anarquitzant. Com si hagués volgut fer el revers del Victus d’Albert Sánchez Piñol.

Més continguts de llegim