EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA ŠKRABEC

L’amor tot ho venç

'Quan arriba la penombra' de Jaume Cabré publicat per Proa i Destino. 280 pàg. / 20 €

Jaume Cabré Zoom

“Sempre m’ha impressionat -diu el narrador d’un dels contes de Jaume Cabré- la incapacitat dels humans per veure les línies del seu destí”. Qui parla aquí és un llibre que observa des dels prestatges com es produeix un crim. A Quan arriba la penombra les històries no són ni volen ser el reflex de la realitat estricta, aquí els llibres parlen i també es pot desaparèixer a l’interior d’un quadre.

Cabré barreja ben a consciència els plans de ficció i de realitat, intercanvia el que és possible amb el que clarament no ho és. En una ocasió Umberto Eco va declarar que per dir una banalitat tan òbvia com que mai no trobarem l’ànec Donald caminant pel passeig de Gràcia no necessitem cap ajuda. Però Cabré ens obliga a qüestionar exactament aquestes obvietats. Si una narració habitualment pretén ser el mirall d’un món, aquí ens trobem amb la impossibilitat de reconstruir cap mena de realitat prèvia, només ens queda la imatge reflectida. Els curtcircuits són tan excessius que el nostre món tot sencer té la categoria de simulacre.

D’aquí l’esgarrifosa amoralitat dels protagonistes dels tretze relats. Assassins i estafadors abunden en la literatura, però Cabré no pretén impressionar els lectors amb fets escabrosos. L’autor no deixa cap punt ferm des d’on observar aquests crims. I per això els relats són horror pur en el sentit moral. Aquí tot és possible, talment com en els dibuixos animats plens de la desimbolta i alegre crueltat de la fàbrica Disney.

Perdre l’aura tràgica

Els relats estan teixits amb referents literaris que pesen més que qualsevol trama policíaca. Musil amb el seu Törless (1906) ja va fer una reflexió sobre la crueltat de què són capaços els adolescents en un internat, Juan Rulfo amb El llano en llamas (1953) ja va fer parlar un testimoni mort sense que el cessament de la vida faci cap salt en la seva narració, Els mestres antics (1985) de Bernhard giren al voltant d’un quadre, Russell Banks a El reservat (2008) ja perseguia els protagonistes des d’una avioneta i Petros Márkaris en els seus relats de 2014 ja havia delatat els impulsos assassins d’alguns autors literaris a fi d’aconseguir premis, si esmento només algunes de les possibles connexions. El llibre-testimoni del conte Buttubatta s’exclama com un veritable corifeu per la ceguesa dels homes davant del seu propi destí. Heus aquí l’altra característica fonamental, la descomposició de tota trama tràgica. Els fils s’esfilagarsen i es perd tot el sentit últim. La vida es revela com una sèrie d’episodis inconnexos que ens esgoten amb la seva imparable successió, res més. La sentència és dura, duríssima. A l’home postmodern li ha estat robada l’aura tràgica, aquell gest inútil, però immensament bell, que podia justificar tota una vida.

Quan arriba la penombra és un exercici en construcció de mons morals, que exigeix un lector actiu. No s’hi val a creure cegament en la confusió de valors que l’autor proclama, sinó que cal dissipar la penombra -la indefinició que confon i barreja totes les categories de la veritat- i implicar-se per bastir de nou els contorns de llum i de fosca prou perfilats perquè ens puguin allunyar dels territoris pantanosos de la postveritat.

A Relatos salvajes (2014), Damián Szifron va desintegrar fins als àtoms la maldat quotidiana, però llavors amb la paròdia d’una boda en un hotel de luxe inhalava de nou la fe en la capacitat tan humana d’estimar-nos. I abans d’ell, Raymond Carver, que va inspirar la pel·lícula Short cuts (1993) de Robert Altman, es va atrevir a fer la dissecció quirúrgica dels teixits més podrits de la societat, però el mestre del relat breu es va acomiadar amb un poema en què confessava que l’únic que havia desitjat era sentir-se estimat -tanmateix ho va aconseguir-. I és aquesta la pregunta que planteja també Jaume Cabré. ¿Amb què compensem les ombres? ¿Encara tenim confiança en els altres? ¿És cert encara, com prometia l’Ègloga de Virgili, que l’amor tot ho venç?