PERE ANTONI PONS

L’amor del mal en la Itàlia del Risorgimento

La crítica de 'Senso' de Camilo Boito. Apassionada i intensa narra la història de la comtessa Lívia, una dona de 39 anys que viu marcada per uns esdeveniments ocorreguts 16 anys enrere. Una petita joia sàvia i maligna. 

L’amor del mal en la Itàlia del Risorgimento Zoom

“L’odi és l’amor del mal”, diu un vers de Blai Bonet, i, encara que pugui semblar una boutade lírica, arbitrària o genialoide, en realitat és una de les sentències més lúcides i científiques -l’amor i l’odi comparteixen alguns circuits neuronals- que s’han escrit mai sobre la naturalesa imprevisible dels sentiments. El lloc comú afirma que “de l’amor a l’odi només hi ha un pas”, i això és així perquè s’estima i s’odia des d’una mateixa emoció bifurcada que, segons les circumstàncies, pren una direcció o en pren una altra. S’estima, diguem-ho així, a través de la força positiva i benefactora d’aquesta emoció, mentre que, quan s’odia, es fa a través de la seva força negativa i destructora. Per aquest motiu, i aquí tornem al tòpic, l’única manera de deixar d’estimar algú, sovint, és odiar-lo.

És el que li passa a la comtessa Lívia, la narradora i protagonista de Senso, un conte llarg que l’arquitecte i escriptor Camilo Boito (Roma, 1836 - Milà, 1914) va publicar el 1883, i que el 1954 Luchino Visconti va convertir en una mítica pel·lícula. L’ha publicat Ensiola, en traducció de Lluís Servera Sitjar, que també n’ha escrit l’epíleg. Apassionada i intensa com només ho són els melodrames del segle XIX, és una lectura molt recomanable.

Ambientada en la convulsa Itàlia del Risorgimento, la novel·la es desplega com un seguit d’anotacions que la comtessa Lívia fa al seu quadern secret. La comtessa és una dona de 39 anys, presumida i encara preciosa però, així i tot, ja preocupada per l’imminent assalt de la maduresa contra el seu cos. Casada amb un marit xacrós i confiat, li agrada que l’adulin i que la festegin, fins i tot aquells homes que menysprea, com és el cas de “l’advocadet Gino”. Tal com confessa d’una manera descarnada en les pàgines del seu quadern, la comtessa viu marcada per uns esdeveniments ocorreguts 16 anys enrere. Aleshores s’havia acabat de casar, era a Venècia amb el marit i es va enamorar perdudament d’un jove tinent de l’exèrcit austríac, Remigio Ruz, un adonis dissolut i cobdiciós que es va aprofitar d’ella i va enganyar-la. La manera com la comtessa va fer-li pagar la traïció podria formar part de qualsevol antologia de la venjança per gelosia i per despit.

Ni la senzillesa ni el dramatisme de la història no ens haurien de confondre. La prosa rica i dúctil de Boito és eficaç mostrant la laberíntica psicologia de la protagonista i expressant els sentiments arravatats que la guien. El resultat és una petita joia sàvia i maligna.