Crítica
JOAN GARÍ

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

'La república' de Joost de Vries. Anagrama. Tradució de Maria Rosich Andreu. 288 pàg. / 19,90 €

Quan Hitler ja és Lord Voldemort Zoom

La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna / Seix Barral, 2013), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, per la seva banda, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen. La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica.

De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorprenentment morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrada del narrador -deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, bregant amb tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorprenent comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu -suposat- únic testicle. Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distès d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.

Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument també fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984, 2016). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia insospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.