Crítica
DAVID VIDAL

Història íntima d’un naufragi

'Kruso' de Lutz Seiler. Club Editor / Anagrama. Traducció de Joan Ferrarons. 512 pàg. / 22,90 €

Història íntima
 D’un naufragi / GETTY Zoom

Edgar Bendler és un rentaplats que menja a queixalades cebes crues cada migdia, mentre en pela, assegut al pati del Klausner, un modest hotelet en forma de vaixell a l’illa de Hiddensee, aleshores -1989- a la República Democràtica Alemanya. “Va ser el primer cop que plorava”, diu el narrador. Ed també extreu, de tant en tant, del desguàs de la pica on renta els plats, un enorme manyoc de pèls i brutícia, una mena d’ésser bategant i obscur, que tant ell com el seu mentor, Kruso, anomenen galàpet, és a dir, larva d’amfibi enorme, i que enterren quan és fosc, cerimonialment. La vida al Klausner canvia quan arriba la nit; res és el que sembla. Per començar, Ed no és un rentaplats, sinó un fugitiu. Fuig de la mort de la seva companya G., però també de la vida grisa d’estudiant en una societat tancada que s’esfondra aquell any, quan també cau el Mur de Berlín. Després de fer de vagabund per l’illa, un punt fronterer amb aigües daneses, arriba al Klausner i és acollit per Kruso. Mentor i líder del Klausner, Alexander Krusowitsch és una mena de Balzac dionisíac i misteriós que organitza l’arribada del que ell anomena erratés. Hiddensee rebia aquells anys punks, hippies, dissidents i vagabunds. Il·legals o pàries, simplement eren a l’altra banda, inútils cosmonautes. Kruso agafa els prismàtics de nit i cerca nàufrags per a la seva arca, on els alimenta amb rituals xamànics de foc i beguda, i els deixa partir mar enllà... on la majoria moren.

En aquest argument, i com si hi construís un enorme i elegant formiguer, Lutz Seiler (1963) excava fils narratius principals i secundaris, cambres i avantcambres d’exploracions filosòfiques -la utopia, la llibertat, la fugida, la identitat, l’amistat...-, on l’escriptura és d’un lirisme intens i emocionant, i s’atura damunt objectes i gestos amb una nostàlgia minuciosa, cosa no gens estranya si sabem que Seiler és un poeta premiat que tot just debuta en la novel·la amb Kruso, èxit rotund de crítica i vendes, traduïda ja a 22 llengües.

Una fugida silenciosa

En el text hi bateguen tantes referències literàries que potser caldria considerar-les com a personatges secundaris, ecos de les figures protagonistes. Ed és un Divendres per al Robinson que és Kruso, esclar; però a l’illa, un paratge alhora utòpic i distòpic, sembla a vegades que hi visquin els homes-llibre de Fahrenheit 451 de Bradbury. La història també té elements de La muntanya màgica : Ed és una variant transfigurada de Hans Castorp. I Kruso és un Thoreau o un Emerson panteista, però Ed és també un Wakefield que fuig i s’amaga, i un Bartleby que ha descobert que pot respondre a gairebé tot amb un exacte. El silenci és un component molt íntim de la seva fugida.

L’evolució de la trama en el darrer terç recorda el clàssic de William Golding El senyor de les mosques, també un experiment de llibertat utòpica sorgida d’una catàstrofe: la comunitat dels erratés es descompondrà, hi apareixeran les tensions -també en la relació d’amor equívoc entre Ed i Kruso-, i la Història hi irromp amb brutalitat.

Kruso és un text líric, de ressonàncies màgiques, escrit per ser declamat vora el mar i una foguera, però també construït des d’un rigor documental aclaparador. Cap dels escenaris de la trama és inventat. A l’epíleg, Ed Bendler, anys després, ressegueix arxius i cementiris per documentar la història dels que van desaparèixer. I l’autor ens regala, al final del llibre, un diagrama dels espais, a la manera que va fer Nabokov amb Anna Karènina.

Ed i Kruso protagonitzen un naufragi estrany i familiar, el naufragi de tot un país. Com els altres erratés, derrotats i sorpresos, ho van guanyar tot i ho van perdre tot amb aquella llibertat. Una història íntima i èpica.

Més continguts de llegim