PERE ANTONI PONS

Espies amb més estil que substància

'Enviada especial' de Jean Echenoz. Raig Verd / Anagrama. Trad. Anna Casassas. 320 pàg. / 19,90 €

Espies amb més estil que substància / UNIVERSAL Zoom

Jean Echenoz (Orange, França, 1947) reconeix el deute que les seves novel·les tenen amb el cinema. En el cas d’Enviada especial, que ens arriba en català en una traducció pulcra i gimnàstica d’Anna Casassas, el deute és sobretot -diu l’autor- amb Hitchcock i les seves històries de suspens i d’espionatge, que el cineasta contava sempre amb una barreja infal·lible de ritme endimoniat, humor elegant i sofisticació visual.

Un crític literari no és ningú per portar la contrària a un escriptor sobre quins són els seus referents, però per la forma tan lúdica i autoconscient com Echenoz aborda el gènere d’espionatge, diria que som més a prop d’alguns títols epigonalment hitchcockians dels 60 que no pas de la filmografia del genial cineasta britànic. I compte: el que dic no és per força un retret. Entre aquells títols, hi trobem des d’obres mestres intel·ligents i trepidants com Xarada fins a divertimentos caòtics i menors com Arabesc. Enviada especial a moments és Xarada i a moments és Arabesc.

L’argument de la novel·la, tal com manen els cànons del gènere, és embolicat, geogràficament variat i imprevisible, amb una intriga central que es desplega a partir del segrest de la Constance, una dona que en principi no sembla que hagi de tenir res que pugui fer-la cobejable pels que n’han dut a terme el segrest. Curiosament, i això ja indica el to desenfadat i la mirada enjogassada amb què l’autor tracta els seus materials dramàtics, la Constance no tan sols es pren el segrest com una mena d’aventura relaxant sinó que aviat passa a tenir sota control els dos segrestadors matussers que la tenen tancada. Tampoc el seu marit, el músic Lou Task, reacciona amb una actitud gaire alarmada davant la desaparició de la dona. Tot plegat permet constatar que, per a Echenoz, les vides dels personatges no són interessants per la seva dimensió psicològica o anímica sinó pel seu paper en l’engranatge narratiu de la novel·la.

No diré res més de l’argument, primer per no desbaratar l’enfilall d’enigmes que formen l’esquelet de la història i, segon, perquè Enviada especial és, en realitat, un minuciós exercici de malabarisme narratiu i estilístic, en què tant els personatges com la trama són un pretext perquè Echenoz ofereixi un luxós desplegament de recursos: canvis del punt de vista, varietat de tons, digressions entre postmodernes i divuitesques... Indagadora i veloç, i també distant i protocol·lària, la veu narradora fa pensar en un informe oficial filtrat per la fantasia d’un novel·lista. Pur virtuosisme, sí. Però hi deu haver lectors que hi trobaran a faltar un cor i unes vísceres.

Més continguts de llegim