L’any 2016 va ser el del centenari del naixement de Natalia Ginzburg (1916-1991), una de les escriptores italianes més importants del segle XX. Redactora de l’editorial Einaudi durant molts anys, va formar part d’una gran generació d’intel·lectuals i escriptors italians, la de Calvino, Pavese, Moravia o Pasolini. L’ocasió del centenari va propiciar una petita allau de recuperacions de títols de l’escriptora, en català i en castellà, una dels quals és La ciutat i la casa. Publicada originalment el 1984, un any després que Ginzburg fos elegida diputada comunista al Parlament italià, aquesta novel·la epistolar sobre les vicissituds, amors i desamors d’una colla d’amics que viuen entre la província italiana, la ciutat de Roma i la ciutat nord-americana de Princeton sembla escrita abans-d’ahir. O avancem molt poc, o era rabiosament moderna.

Què ens diu Ginzburg, més de trenta anys després? Almenys dues coses: que la família ja no és el que era, i que les cases són importants. Que les persones es poden estimar de moltes maneres: un grup d’amics, dos veïns, dos excunyats... són noves famílies. I que cal conservar un lloc a la vida, un espai físic, per no perdre la identitat. L’oposició que marca el títol ho diu tot: la ciutat és allà on ens despersonalitzem, la casa som nosaltres. Hi ha dos personatges, pare i fill, que es venen els pisos que tenen a Roma, sense fer cas de la cosina Roberta, que es lamenta: “No, una casa no s’ha de vendre mai!” Ho paguen car. Hi ha una casa pairal, Les Margarides, que és el símbol de l’amistat del grup d’homes i dones de qui anem llegint les cartes creuades que constitueixen la novel·la, cada vegada més envitricollades i dramàtiques. Durant una època, Les Margarides va tenir la capacitat d’unir el grup, de fer que tothom hi fos feliç. Tots en van marxant i la casa acaba convertida en un hotel de poc èxit.

La fragilitat de la vida

La fragilitat de la vidaNo és una novel·la nostàlgica sobre els anys daurats de la joventut o de la felicitat inadvertida, que també, però hi passen tantes coses, i la majoria són tan dures, que no hi ha temps de lamentar-se mirant enrere. Sí que és una novel·la sobre la fragilitat de l’alegria i sobre les zones d’ombra que ens envolten, amatents, per endur-nos amb elles quan menys ens ho esperem. La història s’estructura com una constel·lació al voltant d’un personatge central, el Giuseppe, un home d’uns quaranta anys que va ser amant de la Lucrezia, un altre dels grans personatges del llibre, excessiva i pur instint. La història d’amor insatisfet entre els dos travessa la novel·la de cap a cap. Hi ha també el fill gran del Giuseppe, l’Alberico, que és homosexual i viu d’una manera molt desordenada, amb amics poc recomanables i una nena petita a qui ha decidit fer de pare. Les cartes entre el Giuseppe i l’Alberico traspuen un silenci que es podria tallar amb un ganivet: la novel·la també és la història del fracàs d’una relació paternofilial sana i agradable. I la de tants amors frustrats, la de tantes equivocacions que cometen uns personatges, esplèndidament descrits, que oscil·len entre la felicitat que aporta una passejada secreta amb l’amant i el drama absolut, explicat en una sola ratlla.

Perquè no es pot parlar d’aquesta novel·la sense parlar del seu to: sec, precís, un prodigi de contenció sense la qual no tindríem res. Ni els moments de trasbals, ni els de consol o de passió, explicats amb la delicadesa d’un joier i amb la convicció de qui es pren l’escriptura com un ofici seriós: “Mai no és un consol, una distracció, una companyia. És un amo. Cal empassar saliva i llàgrimes, prémer les dents i servir-lo, quan ell ens ho demana. Llavors ens ajuda a estar-nos drets, a vèncer la bogeria, la desesperació i la febre”, deia Ginzburg quan li preguntaven què era escriure. La traducció de Meritxell Cucurella-Jorba és esplèndida, i igual de precisa. “Som una niuada de nens”, diu el Giuseppe: potser és un dels secrets de Ginzburg, concebre els personatges com nens inexperts que transiten com poden per la vida.