No ficció

Allò que no diu l’avantguarda

Allò que no diu l’avantguarda / LES MALES HERBES Zoom

Em disculparan els lectors foixians per usar espúriament un títol de J.V. Foix, Allò que no diu “La Vanguardia”, volum publicat a Proa (1970), on el poeta sarrianenc s’esplaiava amb tot allò que la seva imaginació i vèrbola incomparable podia crear des del seu quotidià fascinant. Era clar que un diari com el barceloní de can Godó mai no explicaria les coses que posava en solfa Foix. I ve a tomb la boutade del títol, perquè Jaume C. Pons i Alorda (Caimari, 1984) demostra, justament, que l’avantguarda (no el diari, ni la històrica, sinó la contemporània) no deixa de dir res, és a dir, es permet de dir-ho tot, en aquest cas en clau ponsalordiana, que, coses de l’atzar objectiu -o de la serendípia-, s’avé perfectament amb les tres citacions de Foix en aquesta obra del 70.

La primera és una dita marinera: “No pesquis mai amb els ormeigs d’un altre”: absolutament avinent! Pons Alorda pesca amb els seus (potser amb certs viratges i esquers samperians, però això no l’hi retraurem pas!). La segona, dels proverbis lul·lians, no és menys avinent, “Fantasia és potència de la qual són producte fantàstiques espècies”, que sembla una obvietat tautològica, però que, ben mirat, no ho és pas: d’una potència (d’això Pons Alorda en sap un niu!) en surten espècies, que configuren l’espai fantàstic. Pons és lul·lià per natura. I la tercera, de Plini el Vell: “ Tamen poetis mentiri licet ”, o sia, “Tanmateix, als poetes, se’ls permet de mentir”, que és la coneguda “llicència poètica”. I podríem asseverar que Pons Alorda és el rei de la llicència. Com Clarice Lispector, escriu com vol i el que vol. Quina llibertat no es pren? És llibertat!

Optimisme còsmic

Si a aquestes citacions hi afegim les pròpies de Cala foc als ossos, publicat per Terrícola, que justifiquen la temàtica de l’obra (De Quincey parla dels poders terrorífics que avancen inexorables, Chantal Maillard, del ritme del foc etern on tot reviu, i Antònia Vicens, que li ofereix la divisa ponsalordiana, diu: “Abastar el cel / és cosa del foc”), ja tenim plantejada l’aventura poètica. Si a més resulta que el llibre ve literalment “aparedat” per un pròleg del gran Màrius Sampere i un epíleg, que és una veritable tesina, del docte Lluís Calvo, ja no sabem què més es pot demanar. Calvo parla de l’optimisme còsmic, del Gore Alorda, i de moltes altres coses que, hàbilment, ens fa veure en el recull. L’oracle Sampere es limita a preguntar: “On volia anar a parar, el Poeta, abans de l’inici verbal? No pas enlloc. El Poeta ja hi era, a l’espai desocupat, abans de cap propòsit, abans de la matèria fosca”.