Dolores Redondo: "Fins a quin punt estem disposats a saber la veritat?"

Guanyadora del Premi Planeta 2016, l'autora ha hagut de recórrer un llarg camí fins a l'èxit

L'escriptora. / PERE VIRGILI Zoom

D’ençà que va publicar El guardià invisible a principis del 2013, Dolores Redondo no ha deixat d’estar d’actualitat. Ha tancat la Trilogia de Baztan amb El llegat dels ossos (2013) i Ofrena a la tempesta (2014). Està sent traduïda a una trentena llarga de llengües. I l’any que ve s’estrenarà l’adaptació cinematogràfica del primer cas de la inspectora Amaia Salazar. El Planeta, dotat amb 601.000 euros, és un premi a la solvència comercial i narrativa de Redondo. L’autora, però, ha hagut de recórrer un llarg camí fins a l’èxit.

Fa dotze anys es va presentar al Planeta per primera vegada.

Vaig enviar sis exemplars gruixudíssims del mecanoscrit. I no vaig guanyar. Abans d’ El guardià invisible vaig viure uns quants anys de fracassos, esperant que arribés l’onada bona. Vaig passar una època en què em presentava a concursos petits. Després vaig deixar-ho i simplement escrivia. Llavors em vaig presentar a algun concurs gran... i res: seguia sense tenir sort.

Va arribar a publicar una novel·la, Los privilegios del ángel, el 2009. No la voldria reeditar?

L’editorial [Eunate] me la té segrestada. Aquella novel·la em va portar més problemes que alegries.

Amb El guardià invisible la cosa va començar a canviar.

Abans que el llibre sortís, l’agència [Pontas] ja n’havia venut els drets de traducció a més d’una desena de llengües. Era una altra història. Ara bé, l’èxit me’l van donar els lectors, que van començar a recomanar la novel·la. I així he arribat fins al Planeta: el més important és que Et donaré tot això agradi. Els lectors es passen el premi per l’arc de triomf, si el llibre no els satisfà.

És la primera vegada que el seu protagonista és un home.

Quan comença la novel·la, el Ma- nuel rep la notícia de la mort del seu home, l’Álvaro. Volia escriure des d’una homosexualitat normal. La pèrdua és igual per a tothom. El Manuel va fins a Galícia i comença a descobrir la doble vida del seu difunt marit.

Té una família benestant, però també inquietant.

Hi ha hagut altres morts estranyes. Fins i tot un guàrdia civil els acusa de perversions i assassinats, Nogueira, que farà equip amb l’Álvaro per investigar l’accident de cotxe de l’Álvaro. Et donaré tot això és una novel·la sobre la cobdícia i sobre els secrets, protagonitzada per una d’aquelles famílies que es protegeixen gràcies als diners i al poder.

L’ambienta a Galícia.

La família del meu pare venia d’allà i és un lloc que conec molt bé. Històricament, Galícia ha sigut un lloc perfecte per parlar de caciquisme i privilegis.

Caciquisme, privilegis i escriptors.

El Manuel és escriptor però al llibre no parlo d’escriptura. Volia explorar la dependència dels autors: les nostres parelles s’encarreguen de la quotidianitat perquè puguem seguir vivint al nostre món. Al Manuel, l’Álvaro li ha construït un lloc de protecció.

Com a les novel·les de Baztan, aquí també hi ha una investigació.

Fins a quin punt estem disposats a saber la veritat? A mesura que el Manuel va coneixent la realitat se sent enganyat, però se sent obligat a viatjar fins al fons del seu cor. Si no verbalitzem el dolor, la malaltia, les infidelitats i els enganys sembla que no existeixin, però hi són. Els meus personatges intenten desemmascarar les mentides, però és un camí dolorós.