BarcelonaQuan Halla bint Khalid tenia deu anys, el seu pare li va assenyalar una vaca i li va dir que aquell animal era tan bonic perquè sabia quina era la seva funció al món. La petita Halla va començar a donar voltes sobre quina podia ser la seva funció al món i un dia que va veure els seus pares dibuixant a casa d’un parent pintor li va semblar que era el camí que havia d’emprendre. Però a l’Aràbia Saudita de la dècada dels 80 les dones artistes no hi tenien lloc. Tampoc ara. Així i tot, Khalid s’ha convertit en la primera autora de literatura infantil al seu país.

El fet de poder llegir Els cent (Comanegra) és una proesa. Vostè ho tenia tot en contra per publicar llibres.

A l’escola ens deien que les dones només podíem ser metges, infermeres i mestres. Ara, a l’Aràbia Saudita, hi ha dones científiques i també exploradores -fins i tot fan expedicions a l’Himàlaia-, però quan jo vaig estudiar tot això no era possible: encara ara està mal vist que una dona sigui enginyera, perquè això implica que has de sortir i trobar-te amb treballadors de la construcció.

Vostè volia ser artista?

Al principi pensava que jo no serviria per a res, perquè no valia per a ser metge, infermera o mestra. Quan vaig decidir que pintaria, vaig demanar als pares que em compressin una capsa de pintures, però tota sola no me’n sortia. Al meu país no podíem estudiar belles arts, i encara ara no hi ha cap acadèmia que n’ensenyi. Vaig haver d’aprendre’n amb una professora privada.

Va començar pintant quadres?

Sí. Amb 20 anys vaig fer la meva primera exposició, però llavors em vaig dir: i ara, què? Quina utilitat social tenia el que feia? Com servia el meu país? Em va semblar que era una acció egoista i ho vaig deixar.

Però no va abandonar-ho del tot.

Quan vaig tenir fills em vaig adonar que els podia ensenyar alguna cosa a través dels llibres. Creia que els missatges que els pogués donar serien més efectius si anaven acompanyats d’imatges... I va ser així que vaig escriure i il·lustrar els primers àlbums. En tinc un sobre pirates que viatgen en el vaixell de les càries -volia aconseguir que el meu fill es rentés les dents- i un altre sobre com evitar el contacte amb els microbis que em va portar a fer molta recerca. Miri què hi diu: “ Some breed in dirty hair, others live in teddy bear ” [N’hi ha que creixen als cabells bruts / d’altres viuen en un osset de peluix].

Els seus llibres rimen i tot!

Aquest dels microbis sí. L’he explicat moltes vegades: als nens els agrada molt.

On els explica? A les escoles? A les biblioteques?

No, no. Quan he anat a les escoles els professors pensen que és una pèrdua de temps, perquè els meus llibres no ensenyen res. Les biblioteques públiques no són un lloc per a les famílies i les criatures. A les llibreries és impensable fer activitats d’aquesta mena. Em queden les cases particulars... Els pares diuen que soc molt tossuda. “Tens el cap ple de pedres, Khalla”: m’ho he sentit dir tantes vegades! Encara que se’m tanquin les portes, persisteixo. M’agrada massa veure com disfruten els nens. Ells són sincers.

A més de ser artista és emprenedora. Publica i distribueix els llibres.

Això últim ha sigut per necessitat. Al principi volia fer-ne només deu còpies per a la família, però l’impressor em va dir que havia de fer mil exemplars. Ho fèiem d’amagat! Mai abans una dona havia publicat llibres infantils a l’Aràbia Saudita. Encara menys amb el meu mètode: els escric en àrab i en anglès, i els il·lustro jo. Fins i tot els porto a les llibreries. Al meu país no es fan llibres per als nens: vull que això canviï. Ara per ara els importem d’altres països.

Què diuen els llibreters quan els porta el que fa vostè?

Al principi no volien els meus llibres. Alguns van acceptar-ne uns quants exemplars de prova, i a poc a poc es van anar venent. Hi ha títols que ja s’han esgotat, però no surt a compte reimprimir-los.

Quines hores del dia pot dedicar a escriure?

Soc mare, esposa i filla. Em llevo a les sis, preparo els nens perquè vagin a l’escola -tinc cinc fills- i llavors vaig al gimnàs. Quan en torno passo unes hores a l’estudi, treballant, però de vegades he d’anar a fer algun encàrrec o visitar els pares. Dino amb el marit i els nens. Llavors els ajudo a fer els deures. Després de portar-los a dormir vaig a veure la mare. Normalment m’enduc els estris a l’habitació i hi faig esbossos mentre faig companyia a la mare.

Els cent explica una expedició al desert, poc després de la descoberta de “l’or negre” que va canviar l’Aràbia Saudita. Com es va inspirar?

Un dia vaig sentir que algú del meu entorn recordava com la princesa reial va sortir d’acampada amb tot el seu seguici i l’autobús en què les dones i els nens viatjaven es va quedar encallat a la sorra.

L’anècdota del llibre és real.

Em va semblar molt tendre imaginar tota aquella gent empenyent l’autobús perquè sortís del clot. Fins i tot la princesa va baixar a ajudar!

Ha tingut l’oportunitat de veure què passa a Catalunya per Sant Jordi. Què li ha semblat?

Veient aquest espectacle em vaig demanar com és que no hi ha més ciutats al món celebrant la literatura com aquí. Caldria que hi hagués un Catalonia Day a tot el món. És una celebració preciosa.