Reportatge
SÍLVIA MARIMON

100 anys de ‘TBO’, la mare de totes les nostres historietes

'100 años de TBO. La revista que dio nombre a los TBO'. D'Antoni Guiral amb la col·laboració de Lluís Giralt. Ediciones b 319 pàg. / 30 €

100 anys de ‘TBO’ La mare de totes les nostres historietes Zoom

Feu un viatge en el temps, planteu-vos al 1930, imagineu-vos una cupletista famosa, La Goyita, dalt l’escenari del tercer teatre més important de la ciutat, el desaparegut Circo Barcelonés. Canta una cançó que no deixa de sonar a les emissores de ràdio i que forma part del repertori de moltes revistes musicals: “ Yo quiero un TBO,/ yo quiero un TBO./ Si no me lo compras, lloro y pataleo./ Yo quiero un TBO,/ yo quiero un TBO./ Y me estaré muy quieta mientras yo lo leo ”. Segurament són molt poques les publicacions que han aconseguit convertir-se en un hit. Però el TBO -si encara existís, aquest mes de març faria cent anys- és singular. El seu humor festiu i familiar va seduir moltes generacions: a la dècada dels 50 se’n van arribar a vendre 300.000 exemplars. La família Ulises o Josechu El vasco són part de la memòria col·lectiva, però el llegat del TBO corria el risc de ser oblidat. “El patrimoni artístic de la historieta ha sigut força menyspreat en aquest país”, diu el periodista i guionista Antoni Guiral (Barcelona, 1959), que ha escrit 100 años de TBO. La revista que dio nombre a los TBO (Edicions B) amb la col·laboració de l’especialista en còmics Lluís Giralt (Calaf, 1943).

“El llibre vol posar-lo en valor i reivindicar els autors que han fet obres magnífiques i que han influït en gent de casa nostra i també de l’estranger”, diu Guiral. “Hem fet una autòpsia del TBO des del primer número i hem descobert moltes coses”, afegeix Giralt. Coll, Muntañola, Opisso, Raf, Carles Bech, Albert Mestre, Arturo Moreno, Cubero, Óscar Daniel, Sirvent, Blanco o Sabatés, entre molts altres, van marcar un abans i un després en els oficis de dibuixant i guionista. Les historietes del TBO van néixer a Barcelona però han travessat moltes fronteres.

Eustaquio Morcillo Zoom

Eustaquio Morcillo

Els orígens del TBO

“Una joguina literària” fàcil, alegre i divertida

“El pare del primer TBO, el litògraf Arturo Suárez, volia emular l’èxit del Patufet [la publicació de Folch i Torres que va néixer el 1905 i va arribar a imprimir més de 60.000 exemplars] però sense la seva moralitat, i publicar un periòdic infantil en castellà que arribés a tot Espanya”, destaca Guiral. L’objectiu d’aquest impressor va quedar molt clar en l’editorial del primer número del TBO -els experts discrepen si va sortir l’11 o el 17 de març del 1917-, que valia 5 cèntims: “ TBO no se propone cansar las jóvenes imaginaciones con arduos problemas ni serias doctrinas... Un algo superficial, fácil, alegre y chistoso. En una palabra, el chico necesita un juguete literario ”. L’invent, però, no va funcionar fins que Joaquim Buïgas va comprar la capçalera i va incorporar-hi més historietes, com la saga firmada per Urda: Aventuras maravillosas de Mister Plum. Opisso va firmar moltes portades dels primers anys del TBO, i el 1920 va aparèixer la secció Los inventos del TBO.

Una altra fita del TBO és haver aconseguit que la Real Academia Española utilitzés el mot tebeo com a genèric de publicació infantil i d’historietes. Però no va ser fins al març del 2012 que Rosa Segura, secretària de redacció d’Edicions TBO entre el 1956 i 1983, va revelar l’origen de la paraula TBO. T.B.O. era una revista lírica, estrenada el 1909 al Teatro Noviciado (Madrid), que explicava la història del naixement d’una nova publicació.

'Los grandes inventos de TBO' Zoom

'Los grandes inventos de TBO'

Copsar la quotidianitat

Les trifulgues dels Ulises, un retrat de la classe mitjana

L’humor familiar i festiu del TBO poc tenia a veure amb la sàtira i el gamberrisme d’altres publicacions de principis del segle XX com L’Esquella de la Torratxa, La Flaca o Papitu, que van patir el flagell de la censura. “No era tampoc, però, un humor sempre blanc: als anys 40 i 50 les històries eren més dures, hi havia crítica social i política, perquè no hi havia cap legislació sobre què es podia publicar i què no per als infants”, diu Guiral. No hi ha pràcticament cap referència a la política, ni una sola menció a la Guerra Civil durant tot el 1936, però Guiral destaca que a les seves pàgines es reflectia la vida quotidiana. “La família Ulises és un gran retrat de la classe mitjana que hi havia a Espanya des de la postguerra fins a la democràcia -diu Guiral-. Explica totes les seves vivències i misèries, com es compren la primera nevera, el cotxe, la segona residència, el consum com a ascens social, les aparences...”, afegeix. Els Ulises eren molt importants al TBO. Quan Benejam, que havia dibuixat la família Ulises des dels inicis, va començar a tenir problemes oculars, Josep Maria Blanco el va rellevar. “Benejam anava perdent la vista i jo anava a casa seva a rectificar i a retocar, i al final els dibuixava jo. Mai, però, vaig voler firmar, perquè jo soc dibuixant, però de l’Ulises en soc un treballador perquè no era la meva creació”, diu Blanco. La família Ulises deixava exhausts els treballadors del TBO. “El guionista Carles Bech va dir a la seva dona que quan es morís no plorés perquè s’hauria deslliurat d’Ulises”, diu Giralt.

Alfonso López va fer reviscolar aquesta família el 2008 amb la historieta Estraperlo y tranvía. La família Ulises també va estar a punt de convertir-se en sèrie de televisió a finals dels 70, però al final els productors es van fer enrere. “Antoni Ferrandis havia de ser Ulises, Florentina Chico havia d’interpretar la matriarca, Sinforosa, i Guillermina Motta s’havia de posar a la pell de la filla gran, Lolín”, explica Giralt.

La familia Ulises Zoom

La familia Ulises

Què en queda, del ‘TBO’?

La publicació no es va adaptar als nous temps

El TBO va sobreviure una Guerra Civil i dues dictadures, però no va poder fer front a la societat del nou mil·lenni. “La televisió, la competència ferotge de Bruguera, que tenia molts mitjans de promoció, i el fet que els nens dels anys 70 i 80 ja van créixer en una altra cultura i en una tradició més visual van incidir en el final de la publicació-reflexiona Giralt-. No es va adaptar als nous temps. El món d’ara és diferent, amb un humor més dur i més ferotge”. El TBO va quedar desfasat i es van començar a publicar còmics per a adults molt més mordaços, com El Víbora (1979).

100 años de TBO. La revista que dio nombre a los TBO (Edicions B), però, reivindica que no caigui en l’oblit. “Potser el TBO estava condemnat a desaparèixer, però forma part de la nostra història i és important que les noves generacions el coneguin, que el mirin per saber d’on venen, perquè venen d’aquí”, reivindica Guiral.

Franz de Copenhague Zoom

Franz de Copenhague