EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

El camí que porta fins a Natalia Ginzburg

Ressenya d'El camí que porta a ciutat', de Natalia Ginzburg, publicada per Edicions de la Ela Geminada

El camí que porta fins a Natalia Ginzburg Zoom

Fa unes setmanes, passejant per les parades de la Setmana del Llibre en Català, vaig aturar-me a l’estand número 29, el que hi havia just davant la porta de la catedral. M’interessen aquestes petites editorials que han anat sorgint els últims anys i que tant dignifiquen i renoven el panorama literari del país. Parlo d’editorials com Fragmenta, Males Herbes, Edicions de la Ela Geminada, etc. D’aquesta última vaig endur-me El camí que porta a ciutat, de Natalia Ginzburg. Les raons de la meva tria són diverses; d’una banda hi ha, com és natural, la curiositat innata arrelada a qualsevol lector, però el que em va moure de veritat és l’estrany interès que em desperta l’escriptora. I també, evidentment, la novetat d’aquesta primera traducció en català d’una obra de Ginzburg. Cal assenyalar que editar La strada che va in città és una excel·lent decisió presa per l’editorial. Amb aquesta primera obra, escrita l’any 1942 i signada amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte, Edicions de la Ela Geminada inicia la publicació del cicle complet de les cinc novel·les breus de l’autora, cosa que garanteix als lectors la possibilitat de poder seguir la seva evolució narrativa.

Natalia Ginzburg, nascuda Levi, tenia 25 anys quan va publicar aquest primer llibre. Aleshores estava casada amb Leone Ginzburg: per culpa de les seves activitats polítiques antifeixistes havia estat desterrat a un poble anomenat Pizzoli, una petita vila perduda dels Abruços. Leone, que també havia arrossegat Natalia al poble, moriria el febrer del 1944 a la presó de Regina Coeli de Roma, deixant-la vídua i amb tres fills. Les persones que habitaven aquest poble i els de l’entorn són els models que Natalia va emprar per alimentar les vides, més o menys reeixides, dels personatges que poblen La strada che va in città. Un poblet, Pizzoli, del qual surt un camí que porta a ciutat. Un camí que fa sovint, sempre que pot, Delia.

Implacable i severa

Delia és una noia de poble de setze anys que viu en una casa minsa i sòrdida, amb massa gent, de la qual vol fugir com sigui i ràpidament. L’ofec que significa viure en aquesta casa, amb aquesta família i en un lloc contrari com Pizzoli és semblant, en l’esperit de Delia, a estar tancada en una cel·la. Per això, el camí que recorre quan va a la ciutat, i el que això significa: veure una germana alliberada i mundana, viure el brogit dels cafès i cinemes, l’encant dels passejos, assaborir gelats..., aquesta és la vida autèntica que somia fer Delia, l’esperança i l’anhel d’un futur que imagina lluny del poble i en llibertat. Però és obvi que aquesta mateixa idealització del futur fa que no accepti el seu propi destí, un destí del tot impensat.

El desig de fugida, l’opressió, la soledat, la incomprensió i una maternitat insatisfeta són temes centrals en aquesta deliciosa novel·la curta. Uns temes que aniran repetint-se i evolucionant al llarg de la vida literària de l’escriptora en novel·les posteriors com Tutti i nostri ieri (Tots els nostres ahirs) o Li voci della sera (Veus en la nit), entre d’altres. No hi ha dubte que El camí que porta a la ciutat és l’embrió del món literari de l’autora, i ja desprèn aquell regust amarg tan característic de Natalia Ginzburg, un regust que sovint impregna l’ànima dels seus protagonistes. En aquesta primera narració ja hi trobem un admirable entreteixit de personatges, típic en les seves obres, de vides que es creuen sense entendre’s, d’éssers indolents i grisos, inamovibles, incapaços d’agafar les regnes de la pròpia vida i que es deixen bressolar pels fets i l’atzar, surant i vivint vides grises, adotzenades per la manca de desig, absurdes i anodines. Aquesta és la Ginzburg: implacable i severa.